divendres, 14 de juny de 2013

El ejercicio del poder



El ejercicio del poder comença amb un somni en el qual una dona nua s'introdueix, sol·lícita, a la boca d'un enorme cocodril davant l'observació d'un grup d'homes en un entorn palatí amb aires ministerials. El mateix que, amb certes variacions, veiem a continuació, ja en la realitat, amb uns joves que celebren una festa, amb la música a tot volum, mentre beuen i s'ofereixen sexualment entre si. Una trucada trenca el moment: hi ha hagut un accident d'autobús amb diversos morts. L'operatiu ministerial s'activa. Trucades, cotxes que recullen als polítics de torn i desplaçament cap al lloc dels fets.
D'aquesta manera arrenca la segona pel·lícula de Pierre Schöller després del seu debut a Versalles, obra que mirava de prop el cinema dels germans Dardenne, productors, no per casualitat, d´ El ejercicio del poder. Aquest començament és hermètic i enigmàtic: quan veiem a Bertrand Saint-Jean (Olivier Gourmet), ministre de transport del govern francès, arribar al lloc de l´accident, encara no sabem bé per on pretén Schöller conduir la narració. 


L'exposició és lenta, detallista, encara hermètica. La sensació és d'observació dels esdeveniments. Una manera de marcar, des del principi, el to i el ritme que Schöller vol imprimir a una pel·lícula ambiciosa i complicada en el seu plantejament i en les seves idees.
El ejercicio del poder pretén ser un acostament no tant a unes qüestions polítiques sinó a la política en si mateixa. A la seva organització, a les xarxes que la teixeixen, als interessos que la sustenten. Hi ha un desig explícit de ser objectiu, directe, sense caure en cap manera en un joc ficció-documental que, és evident, podria haver estat una elecció bastant fàcil per construir aquesta narració.
Schöller s'endinsa en els secrets de la política des de diferents perspectives, però sempre des de l'interior del poder. Això pot produir per part de l'espectador un cert distanciament en no entendre bé certes qüestions, un sentiment de total llunyania cap a aquelles coses que es discuteixen en els anomenats passadissos del poder, un espai metafòric que Schöller s'ocupa de ressaltar. Però aquesta distància que la pel·lícula pot crear respecte a l'espectador, i que crec, és totalment deliberada, correspon amb una de les idees més interessants que proposa en la seva narració El ejercicio del poder: l'enorme distància entre les decisions de poder dels governs i els ciutadans. Així, Bertrand, que en tot moment és presentat com un home / polític que busca una complicitat amb els seus subordinats, quan comença a adonar-se’n que ha de posicionar-se per no perdre el seu poder i els seus privilegis prenent decisions que van en contra dels seus ideals, també descobreix que està sol, que no té amics, que els individus que estan fora del seu cercle de poder no representen res. Aquesta imatge d'una política allunyada del poble que rep les seves decisions, és potser més necessària que mai en un moment en què la política s'ha convertit en alguna cosa banal, sense cap reflexió.


Per accentuar encara més l'anterior, Schöller mostra però no comenta, es queda al marge, potser una cosa que molestarà a molts, però, potser sigui la millor manera de fer veure que ara, en els àmbits del poder, els que governen realment no són aquells que s'asseuen a les cadires ministerials, sinó que des de l’ombra mouen els diners. Per Schöller el polític pur sembla haver-se esvaït, o està en això, o potser simplement ha esdevingut en una forma diferent, en un ésser mutant que s'ha adaptat als nous temps. Per  això utilitza la figura del conseller de Bertrand (un superb Michel Blanc), un home que estudia i entén la política des d'una perspectiva encara intel·lectual, com un polític que pretén, des de la feina, canviar les coses. Davant d'ell, assistim al procés de canvi de Bertrand, qui, com en el seu somni premonitori, s'introdueix voluntàriament en una gola que sap que tard o d'hora li acabarà no només engolint, sinó també trinxat. Però accepta aquest repte, accepta aquesta destí. Com demostra la terrorífica imatge final, quan observa al seu conseller i amic retirar-se d'un joc al qual no li han convidat, com un desterrat del regne.


El ejercicio del poder és excel·lent, és incisiva i feridora i, sobretot, molesta. Perquè planteja qüestions que poden incomodar diferents tipus d'espectador. I, sobretot, perquè certifica que la política no ha mort. Sinó que s'ha convertit en una cosa diferent. Possiblement en alguna cosa molt pitjor. I per això, ha construït una obra tan freda i distant com aquells qui manegen la vida dels seus països.






Cap comentari:

Publica un comentari