STOCKMANN

A la sala hi ha benvinguda amb tastet de ponx —sense alcohol— perquè els espectadors agafin forces per convertir-se en poble passiu assembleari. A l'escenari hi ha un espai que insinua el balneari. Una sèrie de copes mitjanes de ponx marquen un laberint d'il·luminació a esquivar perillosament pels intèrprets com a element escenogràfic. Aquestes copes representen l´aigua del balneari, que és embrutada pels poders del poble.Una pissarra gegant al fons de l'escenari fa de pantalla artesanal, amb guix i tot. Hi ha també un micro utilitzat de manera fugaç. Una primera escena mostra uns personatges en barnús blanc i ulleres fosques. I només cinc cadires, també blanques, situen els personatges principals en cadascun dels àmbits de l'obra.

El doctor Stockmann, director d'un balneari de moda, germà de l'alcalde de la ciutat, fa una investigació científica pel seu compte, i descobreix que les aigües de la ciutat i en conseqüència també del balneari estan contaminades per culpa dels residus d'una fàbrica propietat de la mare de la seva dona. Sobre aquesta base de conflicte, la companyia Les Antonietes n'ha fet una versió lliure, gairebé reduïda a la meitat pel que fa a la durada, d´Un enemic del poble d´Henrik Ibsen, que ha centrat en el personatge del doctor Stockmann —d'aquí ve el títol esquemàtic amb el qual l'han presentat— i que remarca encara més la vella idea ibseniana de remarcar l'individu per damunt de la majoria quan l'obra es tanca amb una afirmació d'Stockmann, un cop humiliat pel germà alcalde, els amics i el poble convocat a l'assemblea popular, que proclama, en una mirada optimista i idealista a la vegada, que en l'home solitari rau l'autèntica força.

La versió de la companyia té la virtut de rejovenir tant els personatges de la ciutat contaminada com el mateix protagonista, el doctor Stockmann, interpretat per Bernat Quintana, que recentment ha format part del repartiment de 'Cyrano', amb Pere Arquillué. Aquest rejoveniment reforça el paper de denúncia, justícia i idealisme d'Stockmann i dóna també al personatge una certa possibilitat de fugida endavant, de continuar lluitant per la veritat, malgrat la traïdoria dels que li havien donat primer suport i després li giren l'esquena per interessos ocults, entre els quals hi ha el seu germà alcalde, el president dels botiguers de la ciutat o la directora —aquí versió femenina— del diari de la ciutat, 'La veu del poble', als quals s'afegeix tot el poble en assemblea —els espectadors— en actitud passiva, com toca a les majories segons la tesi d'Ibsen, davant la descoberta científica d'Stockmann de la contaminació de les aigües i la humiliació a la qual és sotmès per por que els ensorri el negoci turístic del balneari, humiliació que escènicament es manifesta de manera dramàtica finalment amb ruixades de ponx incloses per segellar-li la boca.

La companyia de Les Antonietes —s'ha vist fins ara El mal de la joventut, de Brückner, i Molt soroll per res, de William Shakespeare, fa que, amb molts pocs retocs, una obra clàssica noruega de finals del segle XIX sembli un documental "sense ficció" del segle XXI i que parli d'aquí mateix. El silenci, la manipulació, l'engany, la conxorxa entre diferents poders econòmics i polítics han amagat tota mena de desastres ecològics o sanitaris evidents provocats per la industrialització, la falta de mesures de prevenció, l'envelliment de la infraestructura nuclear o l'especulació multinacional i l'enriquiment personal, a partir de l'expansió sense fre iniciada a mitjan segle passat.

Hi ha encara molts Stockmanns silenciats arreu del planeta i ignorats per qui hauria de tenir la responsabilitat d'escoltar-los i fer-los cas. I hi ha també encara molta passivitat a la plaça del poble que sembla que continuï necessitant un "enemic" permanent per sentir-se enfortit en el suport que li dóna la majoria.