Only God Forgives (Sólo Dios perdona)

La sorpresa i indignació amb què va ser rebuda en el passat Festival de Cannes la pel·lícula de Nicolas Winding Refn sembla indicar un cert desconeixement , per part d'un sector de la crítica i del públic, dels punts cardinals de l'imaginari d'aquest orfebre del cinema de culte. Potser a la cruïlla després del merescut èxit de la sensacional Drive , Nicolas Winding Refn ha escollit el  trajecte més complicat per seguir el seu camí per l'estudi de la violència en el cinema, per la seva concepció i la seva representació, pel seu (sense)sentit i la seva (in)evitabilitat .

I és que Only God Forgives  no fa altra cosa que sublimar la fascinació del realitzador danès per les conductes ritualitzades , el primitivisme masculí i un barroquisme visual de coordenades oníriques, una cosa particularment palpable en pel·lícules com Fear X (2003 ) i Bronson (2008). Sobre aquest trident conceptual , Winding Refn , més a prop de David Lynch que mai, elabora un relat edípic i grotesc en el qual els escenaris claustrofòbics de Bangkok esdevenen la plasmació visual del laberint psicològic pel qual passeja el protagonista, un estoic i babau Ryan Gosling .

Only God Forgives  és una tesi doctoral sobre la visualització del dolor, la imatge com a síntesi i com a catàleg. Lluny de la burla de Tarantino, i prop del cinema com a pura abstracció, el director danès ha realitzat una pel·lícula de temàtica i desenvolupament minimalistes, no apta per a totes les sensibilitats (de fet, és possible que per a molt poques, però que aconsegueix cotes de veritable virtuosisme sensorial en la majoria de les seves escenes .

En Only God Forgives  es reinventen els mites del samurai silenciós i de l'abella reina , en aquest cas mare i mantis religiosa al mateix temps, conformant una hipnòtica obra visual i sonora. Cal destacar, la fotografia del britànic Larry Smith i un disseny de decorats cuidat fins l'últim detal , des de les flors en els gerros fins la rèplica del David , de Miquel Àngel. Una partitura de Cliff Martínez que funciona més com disseny sonor que com a música en si, acompanyada a més d'esporàdiques cançons tailandeses, cantades en forma de karaoke, que acaben articulant alguns dels moments més somiadors i al·lucinants de la pel·lícula . Un tractament mestre de les el·lipsis. I una posada en escena on les simetries adquireixen una nova dimensió. 

Al director, tan brutal com a poeta en la seva visualització, només se li veu el llautó en una seqüència, la de la tortura, única relliscada en una obra en la qual prevalen el fora de camp i la poesia audiovisual a càmera lenta.

Un treball solemne, majúscul, més proper a les seves primeres obres que a Drive. Un estudi que reposa en la mirada que fixa la seva mirada en la violència : la nostra mirada, reflectida en la mirada d'un parell de nens que , ells sí, veuen l´(ir)representable . Pot ser que la pel·lícula es deixi portar per un cert excés caricaturesc, però el seu subjugant poder visual i la seva heterodòxia narrativa la converteixen en un interessant corol·lari de l'obra del seu director .

Formació Teatral FRANCESC AMARO

Curs eminentment pràctic i vivencial on els exercicis serviran per desinhibir-nos, per desbloquejar-nos  i per expressar-nos, així com  introduir-nos en la tècnica actoral.

L´objectiu del curs és introduir a l´alumne a les tècniques teatrals bàsiques així com el domini de la improvisació com a eina per viure realment i sincerament situacions imaginàries, és a dir, per aconseguir el comportament orgànic en escena. L’alumne ha de ser conscient del concepte d’improvisació i la seva projecció cap a la interpretació apostant per la investigació, l’observació i el risc.

Continguts:

Exercicis de contacte i grup

Exercicis d´expressió corporal

Exercicis de respiració i veu

Exercicis d´expressió d´emocions i la seva dramatització

Introducció a la improvisació

Tècnica de la improvisació i treball per parelles

- Exercicis d’improvisacions i conflicte per evitar:

   a)Ignorar a l´altre i anar només al que ens interessa.

   b)Negar i reaccionar en contra del que se’ns proposa (bloqueig)

   c)Acceptar la qüestió i plantejar una reacció.

   - La improvisació ens ensenya adquirir més matisos, més subtileses, més propostes: la resposta només ha de ser sempre la paraula, també pot ser un so, un moviment, un gest, una postura, un objecte, un color, etc.

 - Estratègies per aconseguir l’objectiu.

 - Exercicis de plantejament, nus i desenllaç.

El curs està concebut per a gent que no vol dedicar-se professionalment i sense cap formació prèvia, però això no és una raó per no ensenyar una tècnica interpretativa dins de les possibilitats, les limitacions d´hores i disponibilitats de cadascú.

La durada d'aquest curs és de tres mesos i de dues hores a la setmana, entès com la primera presa de contacte de l'alumne amb la tècnica, però amb possibilitats de continuació si vol ampliar la seva pràctica amb tres o quatre mesos més. 
D'aquesta manera el curs continua amb l'aprofundiment en la tècnica de la improvisació creant al final del curs a través del seu aprenentatge veritables escenes que es presentaran en públic, com a exercici de final de curs. Les escenes es presentaran en l'espai de l'escola.

 El curs s´impartirà a l´Escola de Teatre Musical Youkali al C/ Ramon i Cajal, 88 baixos a prop de Travessera de Gràcia i Passeig de Sant Joan. 

Més informació a www.teatrefrancescamaro.com o al mòbil 626274092

Marry me a Little

 L'adaptació catalana del musical del compositor i dramaturg Stephen Sondheim ha abordat la soledat i la necessitat de compartir la vida amb una altra persona del 27 de novembre al 22 de desembre al Teatre Lliure de Barcelona.

El musical de butxaca Marry me a Little de Craig Lucas i Norman Rene utilitza les cançons de Stephen Sondheim descartades, tallades, o oblidades, unides per crear una exquisida joia del gènere. Una successió de monòlegs interiors cantats el nexe del qual és la soledat. Un home i una dona –veïns sense saber-ho– abandonats a la seva sort de 'single' urbà un dissabte a la nit a la gran ciutat. Sense plans, sense companyia. Només amb els seus somnis, desitjos i esperances. En el número u de la seva llista: l'amor, o el que més s'hi assembli per no sentir-se morts. Aquests dos veïns --interpretats per Mone Terol i Toni Viñal-- que se senten sols,  tot i que estan molt a prop l'un de l'altre.

 L'obra es va estrenar a Nova York el 1981, i a Barcelona el 1993, i ha anat canviant al llarg dels anys perquè s´han anat descartant cançons i se n'han incorporat de noves i se n'han creat noves versions.Stephen Sondheim és un compositor i lletrista estatunidenc especialitzat en el teatre musical, i considerat com el creador principal de la seva generació en obres d'aquest gènere.

La selecció musical de Lucas-Rene per construir la deriva emocional de l'obra és impressionant. Tot i que el catàleg de cançons pot variar lleugerament d'una producció a una altra, el nucli dur, format per temes creats per a 'Company', 'Follies', 'Into the Woods' , 'A Little Night Music' i 'Saturday Night', desplega en poca més d'una hora un minuciós retrat de la fragilitat de l'ésser humà. Una cadena d'associacions  on el que compta és la idea que genera la suma d'emocions reflectides en les cançons.
Les veus dels protagonistes, que canten sols o duets, estan acompanyades per un piano, que interpreta la melodia de fons.És molt destacable  la dificultat vocal de la partitura, ja que al tenir peces d'obres molt diferents, obliga als intèrprets a canviar de registre contínuament, amb la dificultat afegida que Sondheim no produeix melodies fàcils.

Toni Martín , l'escenògraf Xavi Sastre i Joan Cisa en el disseny d'il·luminació han sabut utilitzar molt intel·ligentment l'espai escènic de l'Espai Lliure , amb el públic situat a tres bandes . És el personatge qui identifica el seu propi espai , jugant amb cinc únics elements escènics , el que els permet compartir en una mateixa escena el mateix lloc , estar en punts oposats o creuar-se en escena , explicant en tot moment cada un d'ells la seva pròpia història .

Els dos protagonistes realitzen un gran treball, amb una tremenda solidesa vocal , brillant en diversos moments de la funció que desperten el tímid aplaudiment del públic , que no s'atreveix a tallar la intensitat de les escenes .

En definitiva, Marry Me a Little és un excel·lent muntatge que puja un punt més el llistó del teatre musical al nostre país, i esperem que sigui també la primera d'altres propostes musicals del Teatre Lliure de Barcelona en aquesta nova etapa .

La vida de Adèle

A gran part dels crítics i periodistes al Festival de Cannes va sorprendre la contundència i el consens amb que " La vida d'Adèle ' va seduir gairebé tots els espectadors. Però qui ha seguit una mica la seva trajectòria d' Abdellatif Kechiche, l'entusiasme era previsible . En els seus anteriors llargmetratges  La Faut a Voltaire ( 2001 ), L'escurridiza ( 2004 ), Cuscús ( 2007 ), Vénus noire ( 2010 ), no tots estrenats a les nostres sales , el cineasta francès d'origen magribí ja va donar mostres del seu extraordinari talent per construir relats de vocació popular però amb un tractament profundament personal i artístic ( la magnífica  Cuscús  va ser un veritable èxit de taquilla a França), així com de la importància crucial que concedeix a la feina dels intèrprets i al cinema entès com l'aventura expressiva del cos. La seva obra sembla respondre a una recerca en la qual el valor de la paraula i de la imatge trobin la seva perfecta equivalència. Inspirada en el còmic de Julie Maroh ' El blau és un color càlid ' - , la pel·lícula amb la qual Kechiche obtenia la Palma d' Or semblava proposar una mirada insòlita, fins llavors mai vista al cinema, al voltant de la naturalesa carnal del desig en l'amor lèsbic .

Al meu parer la pel·lícula va ser una petita decepció. Massa expectatives i massa comentaris sobre la història d'amor definitiva. I no és així. L'evolució de la relació entre Adèle i Emma acaba convertint-se en un clixé rere l'altre i encara que alguns digueu que la vida és així , la veritat és que ja hem vist aquests tòpics més d'una i de dues vegades - i per veure el deteriorament d'una parella , jo em quedo amb Blue Valentine ( Derek Cianfrance 2010 ). Això no vol dir que  La vida d'Adele  sigui una mala pel·lícula , al contrari , i és que té diversos elements estilístics, narratius i interpretatius que fan que valgui la pena aguantar les tres hores de metratge .

La pel·lícula de Kechiche és llarga i pot arribar a resultar avorrida en la seva evolució fent que l'espectador perdi interès en la història d'amor d'Adèle i Emma i en el pas de la primera a l'edat adulta . I és que al final , el que resulta més interessant del film és això: el descobriment de la sexualitat i els problemes que poden comportar les preses de decisions que afectaran i canviaran la forma de veure la vida del personatge d'Adèle . Per això , la primera part i tot aquest conflicte interior de la jove Adèle que canviarà la seva vida per sempre és el millor de la pel·lícula Un descobriment que vindrà marcat pel color blau - el color del pèl del personatge d'Emma - i que des de la seva primera trobada, el blau anirà apareixent en la vida d'Adèle fins que acaba de trobar-se a si mateixa i que funciona a la perfecció com metàfora visual d'aquest canvi interior .

Però sens dubte el que ha fet de la pel·lícula el que és són les  dues protagonistes. D'una banda , Adèle Exarchopoulos , a la qual ja han batejat com la nova ' star francesa' i arrasa en la pel·lícula com una autèntica força de la natura. Exhala naturalitat per tots els seus porus i fa coses que ni els més experts podrien fer. I és aquí, precisament, on rau el seu punt feble : tanta naturalitat i inexperiència davant la càmera pot arribar a causar-li una mala passada en no saber treure recursos interpretatius en escenes que potser requeririen una mica més de tècnica .

Al costat d'ella, Léa Seydoux , que fins ara no havia demostrat del que era capaç. Encara que  Léa sap quedar-se en un segon pla per deixar que l´Àdele  desplegui els seus encants, a més d'establir -hi una connexió brutal . Una química poderosa en ajuntar la fragilitat de l'adolescent i inexperta Adèle amb la grandíssima presència en la pantalla de Léa Seydoux . Una llàstima que les tan comentades- i llargues- escenes de sexe siguin això, massa llargues , coreografiades i per tant, poc creïbles: vam acabar veient les dues actrius cansades de repetir una i altra vegada la mateixa seqüència en lloc de als seus personatges descobrint-se. De fet, la polèmica ha envoltat a la pel·lícula (els deplorables mètodes i condicions de treball denunciats per equip artístic i tècnic) després de la seva estrena a França.

Amb tot, La vida d'Adèle és un dels títols imprescindibles de l'any, que encara que sigui llarga i perdi el ritme i context en la seva segona part , no deixa de ser una proposta interessant sobre el descobriment de la sexualitat i el difícil que pot ser convertir en adult en una societat que no entén molt bé per què ets com ets. .

BOLXEVICS

La Companyia Solitària de Teatre diu que la seva filosofia es retroalimenta dels seus coneixements com a grup, la seva personalitat i el seu humor. I són i saben que són joves. Bolxevics, el seu últim muntatge a partir d'un satíric text d'Aleix Aguilà, és un bon reflex del seu autoretrat artístic. Diuen que és una tragicomèdia sobre com, qui , què, quan i on s'organitza un moviment revolucionari, per arribar a la conclusió final que la revolució està condemnada al fracàs perquè entre els de la seva generació i els seus iguals –creadors joves perfectament desesperats i precaritzats– la contradicció es menja a mossegades la coherència.

Bolxevics és una tragicomèdia social de ressò polític en clau contemporània que en alguns moments ratllaria el teatre de l'absurd del segle passat si no fos que el que s'hi esdevé connecta amb la percepció que els espectadors tenen ara mateix de l'aire enrarit que es respira a les places i els carrers amarats d'insatisfacció ciutadana.

Però que no es pensin els espectadors que 'Bolxevics' és una recreació de les modernes ocupacions urbanes del moviment 15M i de les accions reivindicatives com les de la PAH (Plataforma Afectats per la Hipoteca) sinó que s'acosta més a una reflexió sobre la voluntat minoritària d'un sector de la societat de canviar el món i de salvar la humanitat sense tenir en compte que la majoria de vegades és el món allò que els canvia a ells i acaba enfonsant-los.

Un text de desencís postmodern amb molta mala bava i molt més feridor del que podria semblar en un primer moment. Obra sorneguera que convida a la conya crítica tot i que la ironia no agafi en un públic que reacciona desconcertat i seriós davant l'enginyosa xerrameca que ridiculitza el pensament crític que neix en un bar hipster. Aguilà deixa en evidència als seus, mestres del fum quan l'únic que els importa de debò és superar els obstacles eterns i elementals que s'aixequen entre ells i l'amor i l'èxit

La jove companyia Solitària, amant d'actuar en terrats i espais insòlits, ha trobat damunt la sorra de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya —que els ha cedit La Perla 29 en sis funcions de tres caps de setmana— un marc idoni per reflectir escenogràficament la deixadesa en què s'ha convertit l'atmosfera ambiental en la qual es mouen els personatges de l'obra: un moviment revolucionari de tres personatges amb líder (Marc Rodriguez), militar (Pau Vinyals i cantant utòpica (Magda Puig) a punt d'estrenar 'Electra', tancats en una capella.

Els tres intèrprets —els tres fortament involucrats en els seus personatges extrems fent creïble el seu absurd— compten amb el reforç d'un cor d'una quinzena de membres que dóna amplitud al món tancat de Bolxevics i a la vegada fa de testimoni popular de tot el que s'esdevé, des de la discussió sobre els objectius del moviment revolucionari fins a la baralla a sang i fetge entre el gurú i el militar que acaba quan aquest està convençut que ha matat el gurú per poder finalment apropiar-se del seu lideratge.

Júlia Barceló dirigeix la cinquena obra de la itinerant Companyia Solitària, que ha presentat Nòmades en patis i terrats i Pollastres al cicle Aixopluc del Lliure. Barceló veu els tres personatges com tres herois per un destí que ells creuen just per a la humanitat. Tots volen salvar el món, però no es posen d'acord en com. De la mateixa manera que totes les religions tenen un himne, Bolxevics també el té i l´interpreta el cor.  I de la mateixa manera que tot partit té símbols, els Bolxevics tenen un ideal pur: Chewbacca de Star Wars.

Ni els actors  ni l'autor mostren la menor pietat pels seus personatges. Les entregades actuacions comporten molt més dificultats del que aparenten per la soterrada caricatura que tanquen les seves personalitats. Ridículs fins a l'exasperació sense perdre'ls el respecte. El personatge més interessant és el friqui interpretat per Vinyals, que es destapa davant el púbic com un caos humà de reaccions imprevisibles. Genial la seva última aparició amb una tassa de vàter als braços.

La Companyia Solitària de Teatre 

TERRA DE NINGÚ

Harold Pinter va escriure Terra de ningú el 1974 en un moment delicat de la seva vida i a l’obra s’intueix una certa influència de Samuel Beckett. L’obra és fidel a les formes dramàtiques del teatre de Pinter i en aquest cas hi ha elements autobiogràfics en el sentiment genèric dels habitants d’aquesta terra despullada, contradictòria, desesperançada. Cal entrar en aquest text amb quatre orelles i intentant escoltar més enllà de les paraules que pronuncien els personatges.

 De fet, aquesta terra de ningú, aquest saló elegant però amb portes de cel·la i presidit per un gran moble bar amb tota mena de begudes, perquè a la fi només queda l’alcohol com a refugi del desencís, de l’ànima trencada. Aquest espai  està habitat per fantasmes, en el sentit que potser el que sentim és el ressò de les veus, el crit dolorós de qui pensa que no hi ha solució i que som a les portes de la mort.  Tot i que hi ha qui diu que l’obra no enraoni sobre la mort, crec que és una aproximació, un camí cap a ella i l’espai, un sepulcre amb una única esperança, l’aïllament.

Una obra com aquesta requereix dos pesos pesants per interpretar-la. I el director Xavier Albertí els ha trobat: Josep Maria Pou (Hirst) i Lluís Homar (Spooner), sense oblidar també que hi ha dos secundaris que hi juguen un paper important: Ramon Pujol (Foster) i Briggs (David Selvas). Un quartet de luxe.

Hirst és un gran escriptor entregat a la beguda. Un derrotat. Spooner és un seguidor, un poeta també. Es van conèixer a Oxford, però això, la veritat, no té tanta importància. Briggs i Foster  són els assistents de Hirst en tots els sentits. Són en funció del mestre. No passa res. Només la paraula (claríssima traducció de Joan Sallent). I uns quants temes. El llenguatge, l’amor, la traïció. Dures confessions. Tots plegats es mouen en aquest forat fosc d'on cap dels quatre personatges són capaços de sortir.

Xavier Alberti ha dirigit amb pulcritud un repartiment de primera, però sembla que ho hagi fet en una sola direcció, de manera que hi ha una prevalença de l’atmosfera sobre els actors de la que només es lliura la composició d’un enorme Lluís Homar. La severitat dels dos servents és uniforme, categòrica, sense matís. Així, l’humor, que hi és, gairebé desapareix ofegat per l’enigma, pel desconcert. El respecte d’Albertí allunya l’espectador d’un text exigent i a l’abast d’un públic molt interessat.

Harold Pinter devia considerar Terra de ningú la seva obra preferida. I, si no, ¿per què va deixar dit que en el seu funeral se'n llegís un fragment? Potser per fer escoltar això als que l’enterren : "Tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida." Celebrem-ho!, diu Hirst en un brindis final. I es fa el fosc. 

Acorar

I un dia va arribar Acorar. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar.

El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.

Una veu sorgeix d’entre nosaltres per expressar el plany. Planyem la defunció d’un món, d’una realitat esvaïda, la qual anomenem ‘la nostra’, no tant perquè la posseïm, sinó perquè ens defineix.

Acorar és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara- existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca. I d’aquí el títol de l’espectacle. La d’acorar era una feina reservada al més expert, perquè no és gens senzilla de fer, i avui en dia ben pocs en saben. A partir d’un minúscul fet casolà, oferim una visió universal que provoca una reflexió a l’espectador sobre el seu món més íntim.

Arribarem a la secreta intimitat de cadascú perquè allò que oferim és universal.

Acorar és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin consciència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble.

Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila fa un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic. I endolceix el seu relat amb ironia i bon humor fent reviure els personatges dels quals parla i mantenint-los en una capsa de vidre perquè siguin observats, però només per mirar-los i no tocar-los, de tan fràgils.

Gomila es refugia en els prodigis d'una llengua exuberant, pensada per aïllar (i vacil·lar) als forasters i fer-los comprendre que als que dominen els seus secrets no els preocupa la facilitat, una llengua que s'enriqueix amb varietats infinites de sinònims i malabarismes fonètics. I ens regala frases que, fins i tot quan no acabes de comprendre-les, pots assaborir durant hores: ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra")

L'escorxador d'ofici sap que és el botxí que ha de clavar la ganiveta fins al fons del cor del porc i extreure'n tota la sang i el budellam. Sap també que ningú no té el secret de la sobrassada perquè no es torni blanca i esmorteïda. De la mateixa manera que sap que ha de clavar les paraules fins al fons de l'ànima dels que l'escolten perquè ningú no té tampoc el secret de la llengua perquè no es torni, com la sobrassada, blanca i esmorteïda. Llàstima que ja no hi sigui en la cartellera encara que La Seca l´ha tornat a repescar aquest novembre. Un plaer!!!!