La vida de Adèle

A gran part dels crítics i periodistes al Festival de Cannes va sorprendre la contundència i el consens amb que " La vida d'Adèle ' va seduir gairebé tots els espectadors. Però qui ha seguit una mica la seva trajectòria d' Abdellatif Kechiche, l'entusiasme era previsible . En els seus anteriors llargmetratges  La Faut a Voltaire ( 2001 ), L'escurridiza ( 2004 ), Cuscús ( 2007 ), Vénus noire ( 2010 ), no tots estrenats a les nostres sales , el cineasta francès d'origen magribí ja va donar mostres del seu extraordinari talent per construir relats de vocació popular però amb un tractament profundament personal i artístic ( la magnífica  Cuscús  va ser un veritable èxit de taquilla a França), així com de la importància crucial que concedeix a la feina dels intèrprets i al cinema entès com l'aventura expressiva del cos. La seva obra sembla respondre a una recerca en la qual el valor de la paraula i de la imatge trobin la seva perfecta equivalència. Inspirada en el còmic de Julie Maroh ' El blau és un color càlid ' - , la pel·lícula amb la qual Kechiche obtenia la Palma d' Or semblava proposar una mirada insòlita, fins llavors mai vista al cinema, al voltant de la naturalesa carnal del desig en l'amor lèsbic .

Al meu parer la pel·lícula va ser una petita decepció. Massa expectatives i massa comentaris sobre la història d'amor definitiva. I no és així. L'evolució de la relació entre Adèle i Emma acaba convertint-se en un clixé rere l'altre i encara que alguns digueu que la vida és així , la veritat és que ja hem vist aquests tòpics més d'una i de dues vegades - i per veure el deteriorament d'una parella , jo em quedo amb Blue Valentine ( Derek Cianfrance 2010 ). Això no vol dir que  La vida d'Adele  sigui una mala pel·lícula , al contrari , i és que té diversos elements estilístics, narratius i interpretatius que fan que valgui la pena aguantar les tres hores de metratge .

La pel·lícula de Kechiche és llarga i pot arribar a resultar avorrida en la seva evolució fent que l'espectador perdi interès en la història d'amor d'Adèle i Emma i en el pas de la primera a l'edat adulta . I és que al final , el que resulta més interessant del film és això: el descobriment de la sexualitat i els problemes que poden comportar les preses de decisions que afectaran i canviaran la forma de veure la vida del personatge d'Adèle . Per això , la primera part i tot aquest conflicte interior de la jove Adèle que canviarà la seva vida per sempre és el millor de la pel·lícula Un descobriment que vindrà marcat pel color blau - el color del pèl del personatge d'Emma - i que des de la seva primera trobada, el blau anirà apareixent en la vida d'Adèle fins que acaba de trobar-se a si mateixa i que funciona a la perfecció com metàfora visual d'aquest canvi interior .

Però sens dubte el que ha fet de la pel·lícula el que és són les  dues protagonistes. D'una banda , Adèle Exarchopoulos , a la qual ja han batejat com la nova ' star francesa' i arrasa en la pel·lícula com una autèntica força de la natura. Exhala naturalitat per tots els seus porus i fa coses que ni els més experts podrien fer. I és aquí, precisament, on rau el seu punt feble : tanta naturalitat i inexperiència davant la càmera pot arribar a causar-li una mala passada en no saber treure recursos interpretatius en escenes que potser requeririen una mica més de tècnica .

Al costat d'ella, Léa Seydoux , que fins ara no havia demostrat del que era capaç. Encara que  Léa sap quedar-se en un segon pla per deixar que l´Àdele  desplegui els seus encants, a més d'establir -hi una connexió brutal . Una química poderosa en ajuntar la fragilitat de l'adolescent i inexperta Adèle amb la grandíssima presència en la pantalla de Léa Seydoux . Una llàstima que les tan comentades- i llargues- escenes de sexe siguin això, massa llargues , coreografiades i per tant, poc creïbles: vam acabar veient les dues actrius cansades de repetir una i altra vegada la mateixa seqüència en lloc de als seus personatges descobrint-se. De fet, la polèmica ha envoltat a la pel·lícula (els deplorables mètodes i condicions de treball denunciats per equip artístic i tècnic) després de la seva estrena a França.

Amb tot, La vida d'Adèle és un dels títols imprescindibles de l'any, que encara que sigui llarga i perdi el ritme i context en la seva segona part , no deixa de ser una proposta interessant sobre el descobriment de la sexualitat i el difícil que pot ser convertir en adult en una societat que no entén molt bé per què ets com ets. .

BOLXEVICS

La Companyia Solitària de Teatre diu que la seva filosofia es retroalimenta dels seus coneixements com a grup, la seva personalitat i el seu humor. I són i saben que són joves. Bolxevics, el seu últim muntatge a partir d'un satíric text d'Aleix Aguilà, és un bon reflex del seu autoretrat artístic. Diuen que és una tragicomèdia sobre com, qui , què, quan i on s'organitza un moviment revolucionari, per arribar a la conclusió final que la revolució està condemnada al fracàs perquè entre els de la seva generació i els seus iguals –creadors joves perfectament desesperats i precaritzats– la contradicció es menja a mossegades la coherència.

Bolxevics és una tragicomèdia social de ressò polític en clau contemporània que en alguns moments ratllaria el teatre de l'absurd del segle passat si no fos que el que s'hi esdevé connecta amb la percepció que els espectadors tenen ara mateix de l'aire enrarit que es respira a les places i els carrers amarats d'insatisfacció ciutadana.

Però que no es pensin els espectadors que 'Bolxevics' és una recreació de les modernes ocupacions urbanes del moviment 15M i de les accions reivindicatives com les de la PAH (Plataforma Afectats per la Hipoteca) sinó que s'acosta més a una reflexió sobre la voluntat minoritària d'un sector de la societat de canviar el món i de salvar la humanitat sense tenir en compte que la majoria de vegades és el món allò que els canvia a ells i acaba enfonsant-los.

Un text de desencís postmodern amb molta mala bava i molt més feridor del que podria semblar en un primer moment. Obra sorneguera que convida a la conya crítica tot i que la ironia no agafi en un públic que reacciona desconcertat i seriós davant l'enginyosa xerrameca que ridiculitza el pensament crític que neix en un bar hipster. Aguilà deixa en evidència als seus, mestres del fum quan l'únic que els importa de debò és superar els obstacles eterns i elementals que s'aixequen entre ells i l'amor i l'èxit

La jove companyia Solitària, amant d'actuar en terrats i espais insòlits, ha trobat damunt la sorra de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya —que els ha cedit La Perla 29 en sis funcions de tres caps de setmana— un marc idoni per reflectir escenogràficament la deixadesa en què s'ha convertit l'atmosfera ambiental en la qual es mouen els personatges de l'obra: un moviment revolucionari de tres personatges amb líder (Marc Rodriguez), militar (Pau Vinyals i cantant utòpica (Magda Puig) a punt d'estrenar 'Electra', tancats en una capella.

Els tres intèrprets —els tres fortament involucrats en els seus personatges extrems fent creïble el seu absurd— compten amb el reforç d'un cor d'una quinzena de membres que dóna amplitud al món tancat de Bolxevics i a la vegada fa de testimoni popular de tot el que s'esdevé, des de la discussió sobre els objectius del moviment revolucionari fins a la baralla a sang i fetge entre el gurú i el militar que acaba quan aquest està convençut que ha matat el gurú per poder finalment apropiar-se del seu lideratge.

Júlia Barceló dirigeix la cinquena obra de la itinerant Companyia Solitària, que ha presentat Nòmades en patis i terrats i Pollastres al cicle Aixopluc del Lliure. Barceló veu els tres personatges com tres herois per un destí que ells creuen just per a la humanitat. Tots volen salvar el món, però no es posen d'acord en com. De la mateixa manera que totes les religions tenen un himne, Bolxevics també el té i l´interpreta el cor.  I de la mateixa manera que tot partit té símbols, els Bolxevics tenen un ideal pur: Chewbacca de Star Wars.

Ni els actors  ni l'autor mostren la menor pietat pels seus personatges. Les entregades actuacions comporten molt més dificultats del que aparenten per la soterrada caricatura que tanquen les seves personalitats. Ridículs fins a l'exasperació sense perdre'ls el respecte. El personatge més interessant és el friqui interpretat per Vinyals, que es destapa davant el púbic com un caos humà de reaccions imprevisibles. Genial la seva última aparició amb una tassa de vàter als braços.

La Companyia Solitària de Teatre 

TERRA DE NINGÚ

Harold Pinter va escriure Terra de ningú el 1974 en un moment delicat de la seva vida i a l’obra s’intueix una certa influència de Samuel Beckett. L’obra és fidel a les formes dramàtiques del teatre de Pinter i en aquest cas hi ha elements autobiogràfics en el sentiment genèric dels habitants d’aquesta terra despullada, contradictòria, desesperançada. Cal entrar en aquest text amb quatre orelles i intentant escoltar més enllà de les paraules que pronuncien els personatges.

 De fet, aquesta terra de ningú, aquest saló elegant però amb portes de cel·la i presidit per un gran moble bar amb tota mena de begudes, perquè a la fi només queda l’alcohol com a refugi del desencís, de l’ànima trencada. Aquest espai  està habitat per fantasmes, en el sentit que potser el que sentim és el ressò de les veus, el crit dolorós de qui pensa que no hi ha solució i que som a les portes de la mort.  Tot i que hi ha qui diu que l’obra no enraoni sobre la mort, crec que és una aproximació, un camí cap a ella i l’espai, un sepulcre amb una única esperança, l’aïllament.

Una obra com aquesta requereix dos pesos pesants per interpretar-la. I el director Xavier Albertí els ha trobat: Josep Maria Pou (Hirst) i Lluís Homar (Spooner), sense oblidar també que hi ha dos secundaris que hi juguen un paper important: Ramon Pujol (Foster) i Briggs (David Selvas). Un quartet de luxe.

Hirst és un gran escriptor entregat a la beguda. Un derrotat. Spooner és un seguidor, un poeta també. Es van conèixer a Oxford, però això, la veritat, no té tanta importància. Briggs i Foster  són els assistents de Hirst en tots els sentits. Són en funció del mestre. No passa res. Només la paraula (claríssima traducció de Joan Sallent). I uns quants temes. El llenguatge, l’amor, la traïció. Dures confessions. Tots plegats es mouen en aquest forat fosc d'on cap dels quatre personatges són capaços de sortir.

Xavier Alberti ha dirigit amb pulcritud un repartiment de primera, però sembla que ho hagi fet en una sola direcció, de manera que hi ha una prevalença de l’atmosfera sobre els actors de la que només es lliura la composició d’un enorme Lluís Homar. La severitat dels dos servents és uniforme, categòrica, sense matís. Així, l’humor, que hi és, gairebé desapareix ofegat per l’enigma, pel desconcert. El respecte d’Albertí allunya l’espectador d’un text exigent i a l’abast d’un públic molt interessat.

Harold Pinter devia considerar Terra de ningú la seva obra preferida. I, si no, ¿per què va deixar dit que en el seu funeral se'n llegís un fragment? Potser per fer escoltar això als que l’enterren : "Tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida." Celebrem-ho!, diu Hirst en un brindis final. I es fa el fosc. 

Acorar

I un dia va arribar Acorar. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar.

El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.

Una veu sorgeix d’entre nosaltres per expressar el plany. Planyem la defunció d’un món, d’una realitat esvaïda, la qual anomenem ‘la nostra’, no tant perquè la posseïm, sinó perquè ens defineix.

Acorar és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara- existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca. I d’aquí el títol de l’espectacle. La d’acorar era una feina reservada al més expert, perquè no és gens senzilla de fer, i avui en dia ben pocs en saben. A partir d’un minúscul fet casolà, oferim una visió universal que provoca una reflexió a l’espectador sobre el seu món més íntim.

Arribarem a la secreta intimitat de cadascú perquè allò que oferim és universal.

Acorar és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin consciència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble.

Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila fa un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic. I endolceix el seu relat amb ironia i bon humor fent reviure els personatges dels quals parla i mantenint-los en una capsa de vidre perquè siguin observats, però només per mirar-los i no tocar-los, de tan fràgils.

Gomila es refugia en els prodigis d'una llengua exuberant, pensada per aïllar (i vacil·lar) als forasters i fer-los comprendre que als que dominen els seus secrets no els preocupa la facilitat, una llengua que s'enriqueix amb varietats infinites de sinònims i malabarismes fonètics. I ens regala frases que, fins i tot quan no acabes de comprendre-les, pots assaborir durant hores: ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra")

L'escorxador d'ofici sap que és el botxí que ha de clavar la ganiveta fins al fons del cor del porc i extreure'n tota la sang i el budellam. Sap també que ningú no té el secret de la sobrassada perquè no es torni blanca i esmorteïda. De la mateixa manera que sap que ha de clavar les paraules fins al fons de l'ànima dels que l'escolten perquè ningú no té tampoc el secret de la llengua perquè no es torni, com la sobrassada, blanca i esmorteïda. Llàstima que ja no hi sigui en la cartellera encara que La Seca l´ha tornat a repescar aquest novembre. Un plaer!!!!

GRAVITY

Un dels moments més bells de la filmografia de Brian De Palma és aquell de Misión a Marte (2002) en què l'astronauta Tim Robbins decideix tallar amb el cordó umbilical que l'uneix amb un dels seus companys. La pau ingràvida del cosmos esdevé bella representació d'una mort sense horitzó conegut. La pau és amenaçadora; l'espai exterior un claustrofòbic forat negre; el silenci és un túnel de llum negra en la qual només podem escoltar la nostra veu sense ressò.

Inquietant i bella, amb la bellesa indiferent de les estrelles, alienes a qualsevol sentiment. I al mateix temps, emocionant com una llarga persecució, on els seus protagonistes- tan sols dos, Sandra Bullock i George Clooney - corren contra si mateixos i contra les seves limitacions.

Així és Gravity, una meravellosa contradicció en si mateixa. D'una banda, la reconstrucció dels perills de l'espai, que són tots. Servits amb un realisme que fins ara no s'havia aconseguit en el cinema. I alhora, l'emocionant experiència de trobar-se amb uns personatges que planten cara a aquesta immensitat silenciosa, on suren enmig del no res. Especialment la Dra Ryan Stone (Sandra Bullock ), en què el negre de l'espai es fon amb el negre de la seva ànima, la força de gravetat a la que de veritat està lligada .

Alfonso Cuarón fa un memorable desplegament visual, crea tensió de primera classe i aconsegueix hipnotitzar-me explicant la història de supervivència de dos astronautes que després d'abandonar provisionalment la seva nau per arreglar una avaria i surar plàcidament per l'espai, descobreixen que el camí de retorn se'ls ha posat difícil per no dir impossible, que hauran de recórrer a l'epopeia si volen mantenir l'esperança de tornar alguna vegada a la Terra.

Gravity és una pel·lícula de lluita per la supervivència. No és, doncs, una proposta d'idees ni un exercici intel·lectual. Està lluny de l'hermetisme, per exemple, d'un film com 2001: una odissea de l' espai , de Kubrick. Film amb el qual, d'altra banda, té més d'un punt de contacte, sobretot la visió de l' home enmig de l'aridesa i grandesa de l'espai.

És més aviat una experiència gairebé física que el deixa a un feliçment esgotat.

Epidèrmica, claustrofòbica, asfixiant, transporta el nostre organisme a un estat que molt poques vegades hem experimentat en una sala de butaques. Levitem. Surem. Transpirem. Ens movem en gravetat zero atordits pel meravellós so de Steven Price i uns plans seqüència que semblen no tenir final.

Un film en el qual, a més, un té l'agradable sensació que les tres dimensions  en què ha estat rodada la nova pel·lícula d'Alfonso Cuarón són imprescindibles. Aquí el 3D no és circ: és drama. Per això és una pel·lícula profundament humana, encara que se suposi que el protagonisme li pertany en exclusivitat als efectes especials.

I és, i un no es cansa de subratllar-ho, una bella pel·lícula on la bellesa importa, on la llunyania de la Terra es veu enterbolida només per una pluja de deixalles còsmiques. També és una metàfora de reafirmació, de la necessitat de superació i de la renovada esperança en nosaltres mateixos. Un missatge senzill, narrat amb tensió narrativa i multiplicat pel innegable poder de la imatge. 

LA HERIDA

Els Trastorns Límit de Personalitat, autolesions incloses, han donat pàbul a incomptables films criminals, sense oblidar l´habitual recurs que d'ells sol fer el cinema de terror, però rarament han estat tractats amb la concisió, la manca de sensacionalisme i el rigor amb què són mostrats pel director Fernando Franco en  la seva òpera prima. És segurament el debut més excel·lent al qual assisteix el cinema espanyol des de fa diverses temporades. Ana , treballadora social, sembla tancada en una espiral de depressió, en el rebuig a la vida que porta amb la seva mare, i en el fracàs sentimental .

El seu caràcter s'ha forjat, s´intueix, sobre algun fet greu ocorregut en el seu passat, aquesta ferida del títol, però Franco, amb molt de pudor, evita els discursos i les explicacions verbals (la seva posada en escena, tan aclaparadora com la vida de la seva protagonista, és exemplarment enclaustrada ) : estem en el regne del suggeriment, no en el de la denúncia a viva veu. I el retrat que compon és d'una rotunda radicalitat : sense contemplacions, sense fàcils concessions.  Ana, a la qual Marian Álvarez dota d'una extraordinària coherència i una fragilitat emocionant, ens va mostrant les seves debilitats, fins aconseguir el miracle d'una empatia poderosa, una comprensió total cap a la seva desgraciada i malaurada existència.

Fins i tot al més temperat i serè li està permès tenir un mal dia d'aquells en què et xucla fins al precipici algun núvol amb urpes, com en moltes històries cinematogràfiques. Però a la protagonista de La herida,  tots els seus dies estan tallats pel mateix patró desesperant, disfuncional i insuportable per culpa d'una malaltia cruel anomenada trastorn límit de la personalitat; encara que el més cruel de tot és que ella mateixa no sap què dimonis l´està escanyant lentament.A aquest neguit íntim i delirant intenta donar llum Fernando Franco en el seu debut com a director .

Un exercici, per descomptat, arriscat i gairebé tan kamikaze com el modus operandi de l' (anti) heroïna de la seva història, a qui podríem seguir el rastre de la seva misèria quotidiana enumerant les ferides i cicatrius que es va autoinfligint al llarg dels anys. Tot i que la autèntica " ferida", fosca i insondable, ve de dins,  el talent de plantar-la davant del mirall i davant de l'espectador cal agrair-lo tant al director com, sobretot, a una Marian Álvarez sumida en un tour de force tan brutal que gairebé ens fa respirar d'alleujament un cop acabada la pel·lícula .

Tampoc cal estalviar elogis a la resta del repartiment, que ajuda a que rodi aquesta gran pedra de la bogeria : Rosana Pastor com a mare lobotomitzada , Manolo Solo com resignat company d'un treball que ella exerceix d'allò més bé, Ramón Barea com a malalt tan lluny i tan a prop dels curtcircuits mentals de la seva cuidadora.  Un estil àrid i una mica afectat pel timó de Jaime Rosales , i certes situacions una mica efectistes (el casament , el karaoke ... ) amb prou feines eclipsen a la peça més valuosa del cinema espanyol d´aquesta temporada. 

MUD

Mud gira a l´entorn d´Ellis, un adolescent d'una localitat d'Arkansas els pares del qual han decidit separar-se. Un dia, durant una excursió al costat del seu millor amic, descobreix a un home amagat en una illa al mig del riu Mississippi . Es diu Mud, està afamat i necessita ajuda per arreglar un vell vaixell que està penjat d´un arbre. Els nois necessiten saber què fa allà i Mud els explica que està buscant a la seva estimada i que fuig d'uns tipus que volen matar-lo. Ellis no només ha trobat una gran aventura, sinó també a algú que comparteix la seva idea de l'amor, l'esperançador exemple que estava buscant desesperadament. En alguns moments, el film de Nichols recorda històries com Cuenta conmigo  (Stand By Me) o la recent Super 8 de J. J. Abrams, amb un tractament de la naturalesa influït clarament per Terrence Malick (no ha de ser casualitat que a Ellis ho interpreti Tye Sheridan, un dels nens de El Arbol de la Vida), i una relació entre el fugitiu i els nens que sembla beure de Un mundo perfecto (A Perfect World) de Clint Eastwood . La barreja funciona en mans de Jeff Nichols , el director, que dota al relat d'autenticitat i emoció. Es percep el seu entusiasme amb la història, centrada en l'amor i la maduresa, i la seva sensibilitat a l'hora de retratar els personatges.

Mud és una emocionant història sobre els últims anys de la infància i el pas cap a l'adolescència alhora que és també una mirada sobre un món que desapareix. També podria semblar que ja hem vist abans aquesta mateixa història. És cert. La iniciació als amargors de la vida adulta és una font eterna de relats i la cinta de Nichols s'atreveix a citar molts d'ells però al mateix temps renova la tradició situant-se a mig camí entre thriller i la pel·lícula d'adolescents, en un terreny tan agrest i ignot com el salvatge paisatge del Mississipi que retrata al film, en un terreny tan lliure com les emocions dels seus nois protagonistes.  Ellis i Neckbone, dos nois que bé podrien ser els Tom Sawyer i Huck Finn del segle XXI . Com els joves herois de Twain, creixen al costat del riu i les seves aventures flueixen al ritme de l'aigua, i com a ells, el riu també els canviarà la vida . Al costat d'un riu els protagonistes descobreixen la seva primera experiència de la mort, i acabaran creuant-se amb un fugitiu, Mud que dóna títol a la pel·lícula ( Matthew McConaughey , que està en el millor moment de la seva carrera ). Qui és aquest home misteriós ? D'on ha aparegut ? Per què s'amaga a aquesta illa deshabitada al delta del Mississipi ? Què vol d'ells?

L'aparició de  Mud en la seva vida ajudarà a Ellis a oblidar que la seva família s'està divorciant i que el món de deixalles i tresors que fins ara era el seu dia a dia desapareixerà. Aquest home enigmàtic, vagabund i delinqüent, home serp i mig xaman a ulls dels impressionables ulls dels nois sembla tenir la resposta a gairebé tots els interrogants emocionals que els sorgeixen. Des que Mud emergeix gairebé com un ramal de l'illa, Ellis viurà el seu primer amor i el seu primer desengany, l'enfrontament amb els seus progenitors, les contrarietats de l'orfandat que pateix el seu millor amic i la violència esquinçada.  Mud és una obra de redempció i reconciliació, un treball que flueix, com el riu que banya les seves imatges, cap a un horitzó lluminós, obert, d'esperança i d'assossec. Si en els dos films anteriors la natura era un ens amenaçant a qui témer, de tensió de forces inevitable, aquí Nichols es recrea en l'element protector de la natura, fins i tot sobrenatural. El Mississipi és perillós i imponent, tràgic i furiós, però també orgànic, màgic i poderós. Capaç de matar i al mateix temps de tornar la vida . No s'ho pensin : Mud  és una de les millors pel·lícules de l'any .