ESTIU 1993

L’estiu de 1993, quan la Frida se’n va anar a viure al camp amb els seus tiets i la cosina, i va aprendre a viure i va aprendre què és morir, i va aprendre a plorar, la directora Carla Simón començava a rodar en el lloc més íntim de la seva crisàlide aquesta pel·lícula meravellosa que es diu Estiu 1993, que marcarà per sempre més el calendari del cinema català; i de tots els cinemes, els que contenen el nen de Germania anno zero de Roberto Rossellini, i els nens de La nit del caçador de Charles Laughton, i les nenes de Cría cuervos... de Carlos Saura, molt més que no pas les d’El espíritu de la colmena de Victor Erice, que també, i especialment perquè la mirada de la Frida comparteix molts llacs foscos com l’esguard cap endins d’Ana Torrent. Tots nens i nenes de la pèrdua, de l’absència, de la impossibilitat de l’oblit. Les nenes i els nens que obren la mirada i aprenen què vol dir tancar-la.

Estiu 1993 explica aquest moment de trànsit en què la mort passa de l'estat del fictici (gasós, imprecís, làbil) a l'estat de la realitat (sòlid, inapel·lable, torrencial). L'emotivitat d'aquest trànsit es duplica perquè el que compta el film és, també, una ficció autobiogràfica, de manera que, en posar-se a l'altura del seu personatge, Carla Simón està redescobrint la seva infància i, indirectament, tornant a la infància del cinema, aquella en què la càmera desapareix per registrar la vida. Tota pel·lícula sobre la infància és, per tant, una pel·lícula sobre el punt de vista.

El rigor amb què Simón el treballa és admirable: al principi, el món dels adults roman inaudible, fragmentat o incomprensible, per després prendre forma, restituir la seva imatge a la mirada de Frida (Laia Artigas), que recompon lentament la nova realitat de seus afectes, en la qual els seus pares són els seus oncles, la seva cosina és la seva germana, i la ciutat és el camp. La càmera no se separa d'ella, encara que no es deixa seduir per la seva innocència. És a dir, mai és complaent amb Frida, per molt que ens faci entendre que el seu hermetisme, la seva gelosia i la seva mesquinesa formen part d'un procés de dol insuportable.

Entre tots els relats d'iniciació i aprenentatge, els més dolorosos són aquells relacionats amb el sentiment de pèrdua. Aquells que ens acosten a la infància a través del buit i la indefensió que genera l'orfandat. Aquesta és la història de Frida. A través dels seus ulls veiem el món que l'envolta i els canvis que s'han produït al seu voltant després de la mort de la seva mare. A través de la seva mirada accedim al seu entorn, però també a la seva interioritat. Al seu desconcert vital. A l'estranyesa que l´envolta.

El treball observacional de la directora unit a la interpretació natural de les dues nenes actrius obren el miracle. Que difícil és expressar la sensació d'abandonament i desarrelament, el rebuig i la necessitat d'afecte de manera tan subtil. I com flueixen tots els elements d'una forma tan harmònica en la pel·lícula. Estiu 1993 és un autèntic prodigi de delicadesa expressiva recorregut per una sensibilitat tan lluminosa com cruel que desarma i atrapa, encongeix per dins.

És mèrit de la sensibilitat de Simó, i del seu extraordinari treball amb els actors. Manté durant tota la pel·lícula del punt de vista de la petita per narrar gairebé sense paraules, només amb gestos i a partir de petits detalls, de quina manera Frida s'enfronta bruscament a la pèrdua de la innocència, de com es revela i pateix de manera silenciosa, de com és incapaç d'expressar els seus sentiments i busca mecanismes per exorcitzar la seva ràbia. De com no pot plorar i que un film sobre la presa de consciència de la mort sigui tan vital, tan lluminós.

No era fàcil evitar el sentimentalisme i utilitzar la presumpta puresa de la mirada infantil per vessar llàgrimes. Si Estiu 1993 resulta tan commovedora és perquè les seves imatges no transformen la silenciosa, de vegades pertorbadora, lucidesa de Frida en moneda de canvi emocional. El que queda, en fi, és una cosa tan cabdal com la història d'algú que aprèn a entendre el que sent. És una pel·lícula meravellosa.