La desaparició de Wendy

És difícil créixer. I quan s'ha crescut i ha sortit el bigoti, ja és impossible de tirar enrere i arrencar-se'l d'una estrebada. Això és el que li passa al Peter Pan / Ventafocs —personatge amb dues personalitats— d'aquesta obra iniciàtica de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940), la que marca un salt en el que seria després la seva extensa creació teatral. La desaparició de Wendy va ser escrita el 1974, però no va ser estrenada fins al 1985, a la sala Villarroel, a càrrec de la companyia del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, amb l'actor Martí Galindo en el paper protagonista, el que ara interpreta Xavier Ripoll. En aquella primera estrena, s'hi van aplegar intèrprets tan variats com Loles León, Pep Sais, Nadala Batiste o Xavier Capdet, entre altres, acompanyats de cinc músics.

La versió actual, que ha obert la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou ha estat revisitada i mirada amb ulls nous pel director Oriol Broggi que n'ha extret al màxim possible tant de la poètica que amaga l'obra com de l'absurditat que explora l'autor. La desaparició de Wendy pertany a una època en la que Josep Maria Benet i Jornet abandona el realisme social i polític i escriu diverses peces de teatre infantil o juvenil. És la seva primera, que no última, declaració d’amor al teatre i en conseqüència un homenatge a l’ofici dels actors.

Els actors i actrius d’una companyia que volen estrenar una versió de Peter Pan i que per imponderables de la realitat es veuran obligats a canviar d’obra, tot i que els personatges es resistiran a desaparèixer. És una obra que, a diferencia de gairebé la resta de l’extensa producció de l’autor, admet sense patir la manipulació o substitució d’alguns referents i fins tot d’afegits visuals i sonors com els que ha introduït Oriol Broggi.

La desaparició de Wendy és una obra per veure amb els cinc sentits i sobretot per escoltar la banda sonora que, a pessigades, en un arranjament que en fa un max mix, acompanya cadascuna de les accions, des del rastre de Sisa amb aquella «Qualsevol dia pot sortir el sol» a la veu imponent d'Ovidi Montllor dient un fragment de «Coral romput» de Vicent Andrés Estellés, passant per tonades de cançó popular catalana com «Camí de la font», d'Apel·les Mestres, o una peça del Paral·lel com «El vestir d'en Pasqual» de J. Misterio i J. Viladomat amb els seus populars «elàstics blaus».

El director Oriol Broggi, que precisament va actuar el 2002 en l'obra Ronda de mort a Sinera, que va dirigir el desaparegut Ricard Salvat, no s'ha oblidat tampoc de Salvador Espriu en un moment del text, de la mateixa manera que fa referència a decorats i escenografies de Castells Planas —alguns dels telons del teatrí on es representa tot són seus— o dels germans Salvador o de l'arxiu de l'Institut del Teatre i fins i tot d'un antic Centre Moral i Cultural, del carrer Pujades, veí del barri del Poblenou.

A part dels referents a l´obra hi ha diverses lectures narratives: les línies de cada conte, deixant clar quan els personatges estan en Peter Pan i quan en Ventafocs; la que fa referència al joc teatral, són una companyia de teatre que escenifiquen una obra de teatre. Ells són els personatges, ells la viuen, però també la trenquen quan els egos floreixen i es reivindiquen com a actors. O és la reivindicació també dels personatges que demanen un respecte, que se'ls tracti de manera diferent que es fa en el conte tradicional;

i hi ha una altra línia narrativa, reforçada per la mà del director, que està en el diàleg del relat amb un passat molt propi d'aquest petit país, amb referències , com ja he dit abans a Ovidi Montllor, i a Sisa, i a un esperit reivindicatiu d'una Catalunya amb col·le de monges castradores, revetlles de festa major, soldadets indis de joguina i bigotis senyorials. Un viatge als '60, '70 i '80 .

Tot aquell que es troba en l'espai escènic interactua amb el text, des del tècnic de so o l´assistent en producció al músic (aquest espectacle no seria el mateix sense aquesta banda sonora que marca tan bé les emocions de cada escena) i, per descomptat, els actors de la companyia. Sobresurten les noies Mar del Hoyo i Diana Gómez, el mestre de cerimònies, un Joan Anguera que tracta de ser autoritari i flexible i que al final deixa que el vaixell sotsobri; i sobretot el treball de Xavier Ripoll, amb el dibuix d'un Peter Pan / Ventafocs desencantat i pusil·lànime. A través d'aquest personatge se'ns condueix a un final preciós on finalment s'uneixen totes les línies narratives, amb un missatge calderonià: la vida és somni, la vida és teatre, la vida pot ser un conte inacabat. O tots en un.