divendres, 1 de juliol de 2016

Dos buenos tipos



Los Angeles, 1977. El detectiu privat Holland March (Ryan Gosling) i el cercabregues a sou Jackson Healy (Russell Crowe) suporten, cadascun pel seu costat, una existència anodina i gris, endolcida únicament, en el cas de March, per la seva filla Holly (Angourie Rice). Una realitat que saltarà pels aires quan tots dos es veuen immersos en el cas de la desaparició d'Amelia (Margaret Qualley), una jove relacionada amb la indústria de la pornografia. Serà llavors quan es vegin forçats a col·laborar per resoldre el cas, i es converteixin a més en el blanc d'uns entrenats assassins.

Sobre la pantalla en negre, el platet d'una bateria introdueix un ritme funky. Segons després, un riff de guitarra il·lumina uns títols de crèdit que semblen robats de Boogie Nights (P.T. Anderson, 1997). Estem a Dos Buenos tipos, un efervescent viatge cinèfil a Los Angeles de 1977 en el qual el guionista / director Shane Black fa el magnetisme pop dels seus guions per a la saga d´Arma letal amb la irreverència postmoderna de la seva obra de culte, Kiss Kiss, Bang Bang (2005). No és gens habitual creuar-se amb una comèdia d'acció que no només persegueix les rialles fàcils, sinó que va modelant, a foc lent, la personalitat d'un duo per emmarcar.

Russell Crowe, gros i estoic, ens permet imaginar com podria haver acabat el seu personatge de L.A. Confidential si la sort li hagués donat l'esquena (i una màquina del temps li hagués transportat a una Amèrica sense glamour). Per part seva, un hilarant Ryan Gosling -la gran sorpresa del film- encarna un perfecte maldestre, un vidu capaç de somiar amb l'heroisme i d'arrossegar-se meravellosa i ridículament per les aigües del cangueli.

Un dels aspectes més interessants de Dos buenos tipos és que, més enllà de la seva condició de buddy movie nostàlgica, la pel·lícula aconsegueix transportar-nos, amb saludable desimboltura, al circ sociopolític i ideològic d'una era fascinant: una Amèrica habitada per l´agonia del somni hippy, el fantasma de Nixon (en carn onírica!), una colla de malvats capitalistes i diversos integrants de l'emergent i tèrbola indústria del porno. En resum, una versió festiva del que va retratar Paul Thomas Anderson a l'elegíaca i heterodoxa Puro vicio.

No hi ha dubte que els "dos bons tipus" es comporten com a personatges de pel·lícula: no desentonarien en una de Tarantino o els germans Coen, amb els seus loquaços monòlegs i la seva perpètua carrera per deixar anar la broma més enginyosa. Malgrat tot, hi ha un peculiar halo d'humanitat en l'escriptura de Black, un antídot contra el cinisme pur activat per la interessant presència en el film de la filla del personatge de Gosling. A més, en paral·lel, Black té la precaució de no adoptar una postura moralitzant, permetent que els personatges es moguin amb llibertat per un clarobscur americà marcat per les responsabilitats (paternes) i les addiccions (alcohòliques).

Fet i fet, el cor de Black mai deixa d'estar al costat dels seus protagonistes, als que abraça com si fossin els últims i romàntics estendards d'aquest paradís perdut i etern anomenat Cinema, així, en majúscules.



Cap comentari:

Publica un comentari