LUCY

Productor de més de 100 pel·lícules, guionista d'unes 50 (alguns d'aquests crèdits són per pel·lícules basades en personatges que ell va crear), director de 16 llargmetratges, Luc Besson és una figura de primer ordre en el cinema mundial. Això el converteix en un director dels millors? No. Fa un cinema amb segell personal? Sí, i no només per ser director i únic guionista de moltes de les seves pel·lícules (també d'aquesta flamant Lucy) i per treballar habitualment amb els mateixos col·laboradors en la fotografia, la música i l'edició. Besson està interessat en la potència: la potència, entesa com vigor i com a possibilitat. La força, el professionalisme i la dona forta són altres nuclis recurrents de les seves pel·lícules. Això el converteix en un autor cinematogràfic? No, les seves pel·lícules no són intransferibles en la seva forma. Besson filma però no signa, o almenys no completament. Amb Lucy, Besson torna a un cinema d'alt impacte, un que no havia explorat com a director al segle XXI. Lucy és una barreja, potenciada, de la seva Nikita i de la seva Joana d'Arc. Lucy té força i té la capacitat de veure (molt) més enllà. 

Lucy és ciència-ficció a més d'acció: explora les possibilitats de desenvolupament cerebral pels efectes d'una droga sintètica, en dosis massives, en el cos d'una dona. La dona és Scarlett Johansson, l'estrella de Hollywood posada al centre d'aquesta pel·lícula en gran part actuada per europeus i asiàtics. També està Morgan Freeman, que fa una altra vegada de científic fiable. I com a dolent està Min-sik Choi, l'actor sud-coreà d´ Oldboy i tantes d´altres. Besson fa un cinema global des de les procedències dels seus actors, des de la geografia (Taipei, París), i expandeix el seu relat cap als orígens de l'evolució humana, des d'allà comença i fins i tot s'anima amb els dinosaures.

Lucy té dos moments extremadament commovedors. El primer arriba quan la protagonista irromp en una sala hospitalària des d'on truca a la seva mare mentre està sent operada de l'estómac, i en primeríssim pla contemplem al personatge de Scarlett Johansson en els seus últims (i emotius) minuts com humana, almenys tal i com coneixem l'ésser humà fins ara. Besson es recrea en el seu rostre, en la seva mirada perduda mentre ella detalla a la seva progenitora records de la seva infància, sabent que a partir d'aquest instant ja no tornarà a ser la mateixa. 

El següent gran zenit de Lucy és la trobada cara a cara amb un insospitat avantpassat humà en una parada d'un viatge en el temps i en l'espai, clímax absolut d'aquesta pel·lícula que al mateix temps s'erigeix ​​com un estrany mite fundacional que en última instància ens parla de qui som i, potser, d'on anem. Corre per les xarxes socials una nota suposadament del mateix director on explica que Lucy és en la seva arrencada una nova versió de León, El profesional, sumada a Origen, de Christopher Nolan, i que cap al final del relat aspira al mateix abast que 2001: una odisea del espacio, del genial Stanley Kubrick. Doncs bé, el llargmetratge no només agrupa aquestes pel·lícules, sinó que en Lucy encara ressonen molts treballs, des de la sèrie Dollhouse (Joss Whedon, 2009-2010) fins a la recent Transcendence, de Wally Pfister, sense deixar de banda un bon nombre de llargmetratges que es pregunten per la mutació de la nostra ment via el desenvolupament tecnològic o mitjançant les drogues, com succeeix a Sense límits (Neil Burger, 2011). 

En aquesta pel·lícula la substància que precipitava l'aventura era el NTZ, gràcies a la qual el personatge de Bradley Cooper es convertia en un superdotat que tracta de treure profit econòmic del seu cervell hiperactiu; mentre que a Lucy, però, es tracta d'una síntesi química d'una hormona natural i l'objectiu de la protagonista no és de caràcter crematístic, sinó més profund. Almenys, tot el profund que permet un llargmetratge amb boges i irresistibles persecucions per París i amb un capo de la màfia taiwanesa disposat a qualsevol cosa per tal de liquidar a la nostra heroïna. 

El millor de la funció és, amb tot, Scarlett Johansson, regalant-nos aquesta Lucy ultradimensional i visionària. Que la confirma com el cos d'acció i pel qual transiten altre tipus d'intensitats del cinema d'aquesta meitat de dècada, prenent el testimoni, a més de les magnífiques protagonistes de la filmografia de Besson, a la altre temps superheroïna Angelina Jolie (com oblidar la seva presència infalible en treballs com Tomb Raider, Wanted i Salt?). Divertida, portentosa i emocionant, Lucy va i també ens porta molt lluny.