Un mosquit petit

Un vespre, mentre la Raquel (Anna Ycobalzeta) prepara un sopar per a algú molt especial al seu pis de l'Eixample, arriba una visita inesperada: el senyor Fidel (Pep Cruz). L'home no trigarà en explicar-li el motiu de la seva visita: vol parlar sobre el seu fill, en Toni (Isaac Alcayde), que tot just fa una setmana ha estat acomiadat de l'empresa on la Raquel treballa com a cap de recursos humans. Aquesta és la situació inicial que planteja l'autor i director de la proposta, Marc Artigau; jove autor, poeta, dramaturg i traductor que ha fet d'ajudant de direcció a l'obra Adiós a la infancia i ha treballat en la dramatúrgia de L'Orfe del Clan dels Zhao, dirigida per Oriol Broggi i estrenada al Romea.

Un mosquit petit va néixer com una lectura dramatitzada, i com a activitat paral·lela a l'obra Fum, de Josep Maria Miró. L'equip va trigar poc en adonar-se que allò que tenien entre mans mereixia pujar a l'escenari: convertir-se en una obra de teatre. I això és el que han fet. Després de presentar-la a la Sala Tallers, l'obra s'ha estrenat a l'Almeria Teatre. No ens trobem davant d'una lectura, ni d'una conferència moralitzadora sobre la importància de la responsabilitat social. Res més lluny de la realitat. Un mosquit petit és un thriller magnètic, de ritme àgil, tensió sostinguda, i personatges complexos, en el qual jutjar no es fa gens fàcil.

L’acomiadament d’en Toni de l’empresa on treballa amb la Raquel és el conflicte que amaga les passions més ocultes dels tres personatges. I no per passions ocultes, són dolentes. A aquestes altures, qui estigui una mica familiaritzat amb l’obra de Marc Artigau sabrà que la provocació és una eina clau del seu discurs, que ataca de manera igual els sense-sentits de la societat i les fragilitats dels personatges que s’obren camí pels camps sembrats de contradiccions internes. Que per trist que sigui, l’amor sempre hi té un racó, encara que sigui per casualitat, i que les finalitats justifiquen els mitjans, fins que un se n’adona que era potser la finalitat el que estava equivocat i no pas els mitjans per arribar-hi.

L´obra explora les violències soterrades d’un sistema econòmic i social que justifica la desatenció a les minories i als més febles, en nom d’una implacable estabilitat que de vegades oblida quins són els valors de base del pacte democràtic. On hem de situar la frontera entre la responsabilitat de cadascú i el pes de les circumstàncies? Què s’amaga en l’espai sovint pantanós que diferencia la defensa de la venjança?

L'estructura de l'obra, a més, es basa en un diàleg de reminiscències pinterianes on tot el que no s'hi diu és allò que més s'entén. La foscor de les bones intencions va surant a poc a poc fins a esclatar del tot. Abans, però, com en un trhiller light, haurà calgut trobar la manera d'immobilitzar el telèfon mòbil —quina troballa la solució del pot d'arròs per eixugar la bateria i la carcassa xopes d'aigua i que substitueix el clàssic tall en blanc i negre del cordó telefònic!—, i també cal anar deixat petites pistes falses sobre allò que pot esdevenir un divendres al vespre, en un apartament d'una noia que viu sola i que espera el seu amant —un cable, una clau anglesa, un parell de sobres amb papers de xantatge, un missatge fals al personatge absent a través de l'iPad...

Una obra de cambra que es va estrenar, com he dit abans per només cinc dies, a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i que ha fet el salt a l'Almeria Teatre per mèrits propis: per una excel·lent dramatúrgia i per una afinada interpretació dels tres protagonistes. Des dels silencis i les mirades de la Raquel, a la ingenuïtat i bondat del Toni  o el breu monòleg esgarrapador del Fidel. El mosquit pot ser tan petit con vulgueu, però la fiblada és de les que deixa empremta teatral.