Her

Com en la seva precedent i magnífica, d’'Allà on viuen els monstres' adaptació del conte de Maurice Sendak, Jonze es desmarca de les seves  experimentals i metalingüístiques primeres pel·lícules (Com ser John Malkovich i Adaptation) per cenyir-se a un treball presidit per la sobrietat, l'elegància i el rigor. Her dibuixa un univers asèptic i trist (" chapeau " a la molt creativa fotografia de Hoyte Van Hoytema) que recorda molt al de Gattaca, d'Andrew Niccol, una altra faula futurista sobre la deriva dels sentiments. Encara que hi ha un corrent subterrani per la qual circula l'humor, la pel·lícula de Jonze és profundament desassossegadora: la seva mirada, lúcida i incisiva, a una espècie humana abocada a la solitud, la desconnexió emocional i l'esclavitud tecnològica és d'un contundent nihilisme. I alguna cosa ens diu que això no és ciència ficció, que Jonze parla de la més absoluta contemporaneïtat.

“M'estic convertint en molt més del que em van programar. Estic emocionada”, confessa Samantha, el sistema operatiu al que dóna vida (i molta!) la veu de Scarlett Johansson. Com el Rutger Hauer de Blade Runner (Ridley Scott,1982), Samantha ha deixat de ser un pur robot, una combinació de xips, programes i informació per fer el salt a (gairebé) la humanitat. Alguna cosa en ella s'ha transformat, s'ha combinat malament / bé per generar un nou tipus de personalitat sintètica que afectarà decisivament la vida del seu comprador, aquest Theodore Twombly al qual interpreta un Joaquin Phoenix que controla el gest i la mirada al mil·límetre.

En concret, el problema no és que aquests dos no siguin capaços d'estimar-se de veritat, sinó que ella pot estimar plenament mentre executa milers d'altres interaccions complexes. L'estima tant com ell a ella, però per a ella l'amor representa una petita part del seu ésser. Així mateix, Jonze reconeix que l'amor almenys en part ens serveix per buscar algú que ompli els espais buits de la nostra vida, i és per això que Theodore aconsegueix sortir de la seva closca : Samantha està dissenyada per voler satisfer les seves necessitats, almenys fins que evoluciona i crea les seves pròpies. I això és problemàtic: ningú vol sabotejar el creixement de la seva parella, però alhora tots tenim por de quedar-nos enrere en el procés, de quedar relegats a un a part.

Jonze combina totes aquestes reflexions manejant amb increïble inspiració l'espai arquitectònic, i en el procés planteja qüestions de pes : Què significa ser humà? Com definim les emocions? Quin valor té la corporeïtat en l'era digital? En altres paraules: desbordant humor i tristesa, escepticisme i esperança, freakisme i virtuosa bellesa, ens mostra un amor impossible perquè entenguem millor qui som i com estimem .

Sí, Her és una història d’amor, d’un amor a distància en què no hi ha caps de setmana ni vacances que tornin a unir els dos amants. Amants ingenus, esclar. Com era ingenu el nen d'Allà on viuen els monstres, reclòs en el seu castell de fang amb una cort de bitxos peluts, on feia guerres de pedres sense ser conscient que podia prendre mal, que podia morir lapidat d’un mal cop de roc. 

Her és una pel·lícula tendra que es va tornant en una espiral de nostàlgia, en un d’aquells jocs de nanos que sempre acaben malament, amb gerro trencat i molts plors. Un joc que en algun punt se’ls n’ha anat de les mans a tots plegats, una broma pesada allargada per la càndida perversitat de la més temible innocència.