Jo mai

És la creació més recent d'Iván Morales després d'haver provocat una de les sorpreses teatrals de la temporada passada amb l'obra de cambra Sé de un lugar, amb la nova companyia Prisamata. Jo mai és a la vegada un espectacle work in progress. Cada funció se situa temporalment en el dia que es representa i no seria gens estrany que algun passatge també s'anés modificant segons l'experiència anterior. I per demostrar que és així, els intèrprets no només diuen dia, mes i any, en una de les escenes inicials, sinó que fan referència a algun fet puntual que pugui ocórrer aquell mateix dia o aleshores mateix. (...) Violència versus violència.Jo mai és una obra que amaga violència i que la va mostrant lentament, a vegades embolcallada de romanticisme fals, tot i que, només engegar, els espectadors ja sabran —com en un thriller de debò— que hi haurà un mort. Però no és aquesta l'única violència de l'obra perquè també hi ha una història del passat dins de la història i una història de violència de gènere dins de la mateixa historia.

Uns personatges perdedors, que no saben mantenir i gaudir els puntuals triomfs. Un espai catàrtic, tot i estar en l'absoluta buidor. Una amistat insubornable, quasi com si fos una relació entre germans bessons. Uns secrets dolorosos i amagats (sembla que hi hagi un pacte per passar-los per alt, tapar-los, esborrar-los de la memòria, tot i que retornin en malsons). Aquests són els ingredients de Jo mai, un altre treball que fa un retrat sòrdid d'una generació de joves desubicats, que troben el Nord quan comparteixen música o fan alguna acció constructiva conjunta. La música puja sovint a primer pla amb una reminiscència punk, per moments. Si a Sé de un lugar, Triana era el grup de referència, ara s'és molt més eclèctic: La música casa molt bé amb les emocions i amb la trama. Més del que aparentment pugui semblar. També la llengua salta del català al castellà sense un motiu aparent, segons remogui l'interior de l'actor.

La foscor que ara plana sobre Jo mai fa créixer la imatge de refugi que té el Bar Amparo (l'espai simbòlic que acull les històries creuades que acaben en una sola tragèdia) i la idea de fraternitat com el sentiment que lliga els personatges. Els ideals del romanticisme aplicat a una comunitat d'individus a la deriva. La temptació de l'abisme es materialitza en el fracàs de la segona oportunitat que se li ofereix a cadascun dels personatges. En aquest aspecte, l´obra és radical: la possibilitat de ser feliç -que desaparegui el soroll i no entri la boira- dura el que dura una cançó. La força romàntica primitiva, sense subterfugis, directament accelerada pel rock, el reggae, el punk -és el millor d'aquest espectacle.

Oriol Pla està magnífic. Galvanitza l'atenció com a instrumentista, com a pallasso, com a narrador, com aquest fràgil i entranyable personatge a la vora de la desintegració. En l'obra, pràcticament, tots els personatges són víctimes i, per molt diverses circumstàncies, botxins. A escena, la companyia fa tot un akelarre per trencar tòpics i prejudicis. El més dèbil desgraciat pot ser violent i l'agressor psicològic o físic de les dones, en realitat, amaga una fragilitat que es trenca, de seguida, en mil bocins. No justifica res, en tot cas, ho qüestiona tot.