HIMMELWEG

Himmelweg és el camí cap al cel . És una història dura , fosca i tètrica sobre un camp de concentració que amaga la tragèdia que tots coneixem . Juan Mayorga va escriure aquest text dur i rodó per fer-nos veure una obra de teatre on els personatges són els mateixos els actors . Una representació on està en joc la vida, la supervivència. L'obra explica la visita d'una delegada de la Creu Roja a un camp de concentració nazi. I tot és meravellós  El comandant del camp és entranyable, un home culte, solidari. Té un projecte de fer un experiment d'autogestió, per unir els jueus, construir una sinagoga que garanteixi la llibertat de culte ... Però, en principi, no són més que paraules que per si mateixes no desmenteixen els rumors del que passa als camps de concentració. Fins que el cap de la comunitat jueva guia la dona pel camp perquè comprovi que bé funcionen les coses allà. Ni rastre de forns crematoris, ni de cendres, ni maltractaments de cap tipus ... No, tot això són, definitivament, rumors infundats . Salta a la vista: els nens juguen als parcs, són feliços ... "Pot fer fotos, per favor", diu l'home, tocat amb la creu de David al pit .La dona de la Creu Roja parla des d'una projecció de vídeo llegint l'informe que va fer. Era un informe important, transcendent. Era als ulls del món. En viu , comença a descobrir certs matisos ... " Escolteu , no hi ha res d'artificial a aquestes veus, en aquests jocs, en aquesta vida tranquil.la ? " No, no hi havia res per a ella, perquè " llavors encara creia en Déu ". Però la veritat és que l'alcaide jueu parla com un autòmat . "Pot fer fotos, si us plau ...", insisteix . S'han sentit els trens carregats de presoners però no s'ha vist ningú . On és aquella gent que no apareix ? Camí del cel, és clar.

El muntatge teatral que dirigeix ​​Raimon Molins amb la companyia Atrium aposta per la reducció a tres personatges. La resta , els nens que juguen al parc, són titelles, metàfora de la manipulació . Són protagonistes d'una gran obra de teatre dirigida pèrfidament pel comandant, que perdrà els nervis quan els nens s'equivoquin en la seva interpretació. No ha d'haver error possible. Els ulls del món no poden descobrir l'engany .El sentiment de culpa de la delegada de la Creu Roja se li fa insuportable . " Podia haver escrit que hi havia coses anormals si simplement els jueus m'haguessin fet un petit gest , però ... " interpreten els seus papers a la perfecció . I ni tan sols aquest excés de perfecció que podria haver portat a la sospita els va delatar . "Pot fer fotos, tranquil·lament, estem molt bé aquí ... " Però ara , veient el vídeo , se n'adona. Parlava un autòmat, un titella ... Es jugaven molt: la vida , la vida de les seves famílies , la supervivència del seu poble . Això creien .

L'altra gran carta de la proposta és la interpretació, començant per un esplèndid Raimon Molins que s'apodera de l'escena amb un treball que al principi sobta per impetuós però que acaba convencent a mesura que l'actor demostra la coherència de la seva creació. Molins fa un gran treball de veu, de gest i de composició i té la grandesa de deixar que els altres actors, Patricia Mendoza i Guillem Gefaell tinguin també la seva quota de brillantor, de forma que el repartiment assumeix el repte amb molt bona nota. Molins també l'ha encertat com a director, amb una posada en escena pulcra en la qual destaca la utilització de titelles en una encertada i punyent metàfora del tracte que els nazis dispensaven als jueus. Si la tornen a fer, ara ja no hi és a la Sala Atrium, no us la perdeu!!!