Després de la meravellosa
immersió en el món de Federico Fellini amb 28
i mig, Oriol Broggi s’ha capbussat en el de l'escriptor Juan Marsé de la mà
del dramaturg Pau Miró, recentment premiat a Itàlia per la seva obra Els jugadors, tot creant un retrat
mental i físic de la Barcelona de postguerra amb fragments de part l’obra de
Marsé ('Caligrafia de sueños', 'Si te dicen que cai', 'Un día volveré', 'Rabos
de lagartija' i 'El embrujo de Shangai') i al so d'una orquestrina que
lidera la veu de Jaume Sisa que barreja temes propis, fins i tot galàctics, amb
repertori clàssic de revetlla.
Adiós a la infancia té a veure amb aquell 28 i mig en la manera que treballa Broggi, d’aixecar l’espectacle a
partir de materials diversos, però res mes. Si 28 i mig es nodria d'allò iconogràfic, de la imatge i la
imaginació, Adiós a la infancia està
ancorat en una realitat concreta i uns textos d’arrel molt literària
embolcallat amb una textura de colors esmorteïts, de teles gastades, de memòria
empolsinada.
No
cal ser un gran coneixedor de l'obra de Marsé per sortir del Lliure amb la
sensació de tenir, en un lloc indeterminat entre la gola i l'estómac, un
formigueig continu . És l'emoció del retorn al mític territori de la infantesa:
allà on la realitat i la imaginació caminen juntes. Alguns dels personatges que
Juan Marsé ha dibuixat en les seves novel·les, cobren realitat escènica i
dansen, amb i per als espectadors, amb la música i les cançons de Jaume Sisa.
Ens ensenyen una Barcelona sovint oblidada: la Barcelona dels barris obrers en
la més dura postguerra. Les imatges que Marsé ha anat construint amb paraules,
desfilen ara sense pressa ni massa ordre per la sala de ball de la Cooperativa
La Lleialtat -reinventada per a l'ocasió-. Els mags d'aquest prodigi han triat
amb cura personatges, situacions i ambients per crear un espectacle que, essent
deutor absolut de Marsé, té vida pròpia.
El
que millor reflecteix el muntatge és l'atmosfera de l'època i el perfil dels
personatges. Tots ells són perfectament identificables, tant per als que estem
familiaritzats amb els textos com per als que treuen el cap per primera vegada
a la tristesa del món de repressió en aquests barris de Barcelona durant els
anys de la postguerra. Aquí tenim a Ringo (un bon Oriol Guinart ), alter
ego de l' Marsé adolescent, rendit als seus mites. I el Capità Blay (fantàstic
Xicu Masó), el Mariner (Jordi Figueras), els personatges de l'adolescent
malalta que fascinava Ringo ( Mar del Hoyo), els de la mare / prostituta
(Alícia Pérez) i els interpretats per Jordi Oriol, Carles Pedragosa, Xaviert
Ricart i fins i tot el propi Sisa , en la seva aparició com a bisbe .Capítol a
part mereixen les insercions musicals a càrrec del cantautor galàctic,
interpretades amb un gust exquisit i perfectament situades al relat.
Ringo, un noi de 15 anys, ens guiarà pels carrers del Carmel, el
Guinardò o Gràcia; amb ell podrem seure al carrer amb els veïns en una xafogosa
nit d'estiu, entrar al menjador d'alguna casa i, fins i tot, penetrar en la
intimitat d'algun llit. El món de Ringo, entre joc, fantasia i gris realitat,
pren cos i ens retorna la imatge d'uns personatges vençuts i solitaris que
sobreviuen en un sòrdid i míser paisatge urbà. Tan sols 9 actors (també músics)
i el propi Jaume Sisa per donar forma a tot un univers. Tots ells són Ringo i
deixen de ser-ho per esdevenir una evocació d'algú altre en diferents moments.
Un joc interpretatiu senzill en aparença que multiplica les possibilitats
alhora que referma la idea que Marsé és l'únic i autèntic protagonista de
l'espectacle. Tot un homenatge a l'obra de Marsé bastit amb intel·ligència i
exquisida sensibilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada