George Kaplan

George Kaplan, l'agent inventat per la CIA en la pel·lícula de Hitchcock Con la muerte en los talones i que acaba sent encarnat per Cary Grant a desgrat seu, és el punt de partida i l'enigmàtic fil conductor d'aquesta interessantíssima i molt hàbil peça política escrita pel francès Fréderic Sonntag (1978).

La identitat fictícia d'un personatge que en realitat no ho és li serveix per tramar una intriga en tres actes sobre les relacions entre el poder i la ficció al voltant d'un nom que no deixa de sonar i la naturalesa del qual no es revela del tot. Cada acte és una reunió de personatges que, d'una manera o altra, tenen capacitat per influir en la nostra societat: un grup d'activistes clandestí que vol posar en marxa un projecte de denúncia del sistema, un equip de prestigiosos guionistes que treballa en l'elaboració d'un relat -pel·lícula o sèrie- que ha de servir per explicar el sistema de valors occidental, una mena de junta de govern a l'ombra que intenta fer front a una insòlita amenaça. Cada acte té els seus nexes narratius amb els altres dos i cadascun funciona com l'hèlix d'una espiral que s'allarga fins a l'infinit a mesura que avança l'obra.

Les implicacions del que en George Kaplan es diu i del que no entronquen directament amb la nostra realitat. El conflicte diplomàtic desencadenat per les filtracions de l'extècnic de la CIA Robert Snowden és l'exemple més recent i oportú, com ho va ser en el seu moment la manipulació mediàtica de la imatge de Bin Laden.

Estem parlant, doncs, de conspiracions molt serioses que Sonntag tracta des d'una irònica distància i el resultat dóna un humor entre negre i absurd. La dificultat dels activistes per posar-se d'acord, els secrets de la ficció cinematogràfica per aconseguir els seus propòsits, i els deliris interpretatius de les amenaces d'estat són portats al límit. L'estructura dramàtica és brillant, les seves peces encaixen amb cura, i el conjunt funciona a la perfecció.

Toni Casares ha traslladat aquest material a la part posterior de la Beckett en comptes de muntar-lo en l'escenari habitual. El fet de mostrar en una sala d'assajos o magatzem aporta un secretisme molt pertinent als continguts de l'obra. El seu muntatge és fantàstic, enganxa des del primer moment, és àgil, tremendament eficaç i treu el millor dels intèrprets, magnífics tots en tots els seus papers. 

Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús es multipliquen en els tres actes d'una peça amb punt de partida cinematogràfic. Que bé es desdoblen, amb quina naturalitat es desenvolupen els conflictes, què mil·limètric ha de ser tot perquè el resultat sigui tan veraç amb el públic a dos pams d'ells. Teatre polític i, per tant, compromès que entra molt bé i s'instal·la com a element de reflexió.  Com a la pel·lícula, la figura de Kaplan també sobrevola (i no a bord d'una avioneta) a les tres reunions.