Alma i Elisabeth

El cinema de Bergman és material sensible. I Persona és un dels films de culte del director suec. Una pel·lícula inspirada en l’obra de teatre La més forta de Strindberg, a qui Bergman admirava i amb qui compartia obsessions sobre la naturalesa humana. Adaptar Persona era, doncs, un atreviment, un repte, segurament apassionant. El problema rau en com explicar el procés d’identificació, de fagocitació entre dues dones. L’una, l’actriu Elizabeth, és una coneguda actriu de teatre que a mitja representació d'Electra deixa de parlar. No pateix cap malaltia, cansada de tots els papers que ha fet, s'aïlla interpretant el personatge d'una muda. La doctora l'envia a reposar a una casa vora el mar. Bergman també va escriure el guió des del llit, allunyat del món, demostrant que el patiment i les crisis creatives, poden oferir grans resultats artístics. Mònica López, en el paper d'Elisabeth, supera un repte complicat; construir un personatge molt sòlid, que xucla energia sense utilitzar paraules

L’altra, la seva infermera, Alma, amb vocació d'ajudar als altres i amb aspiracions convencionals, intenta comunicar-se amb ella oferint-li la seva confiança i intimitat. Marta Marco, en el paper d'una Alma xerraire, omplint els buits que deixa Elisabeth, aconsegueix una de les seves millors interpretacions mostrant un registre molt ampli d'emocions.

Victòria Szpunberg i Magda Puyo assumeixen la dramatúrgia, la construcció del relat en una posada en escena molt ben tractada des del punt de vista estètic. A l’escenari només hi són Elizabeth  (Mónica López,) i Alma (Marta Marco) i el relat s’aixeca sobre escenes de la pel·lícula molt concretes en les quals es tracta el sexe, el matrimoni, la maternitat, la identitat, sense cap evolució dramàtica.

La presència virtual de la gran Vicky Peña, interactuant amb les dues actrius a través d'una projecció de vídeo, és una molt bona solució escènica que ens remet als primers plans de la pel·lícula, aconseguint una confrontació d'alt voltatge. Ella és la doctora que endevina el comportament de l'actriu muda que busca per sobre de tot l'autenticitat , perseguint "l'impossible somni de ser, no semblar", "la lluita entre el que ets per als altres i qui ets tu". Mentre Elizabeth, amb el seu silenci i emmudiment, es nega a parlar per no dir potser allò que no pensa, la infermera Alma, amb la seva vitalitat de paraula desfermada, confessa els secrets personals que tenia més ben guardats mentre es convenç de la seguretat del que ha viscut l'enforteix. 

Però quan els secrets deixen de ser-ho es perd també la cuirassa que els protegeix de la vulneració exterior. És aquí, per on el conflicte entre les dues protagonistes esclata, quan Alma descobreix que Elizabeth explica per carta a la metgessa com veu ella la banalitat de la infermera i què li ha dit de la seva vida íntima, de l'amor, la maternitat o fins i tot dels projectes de la feina.

Marta Marco dialoga a través de la paraula d'Alma i aconsegueix fer seu el paper de la infermera que es confia en excés al silenci d'Elisabeth, que durant una hora justa, en un paper tan arriscat com dífícil per a Mònica López, li respon amb mirades d'afirmació o negació, petits somriures, algun lleuger xiscle d'esglai, un gest de desaprovació o una mirada llançada al buit. Ni una paraula. Però, malgrat tot, hi ha diàleg, ni que el diàleg a vegades serveixi no per unir i per entendre's sinó per separar i tallar com un ganivet fins a obrir del tot la ferida.