SKYFALL

Seguint el manual, Skyfall arrenca de forma trepidant obrint el típic àlbum de fotos a la pàgina d'Istanbul. Al seu gran basar un home impecablement vestit aparta bruscament a la gent que es creua en el seu camí per tal de donar caça a un perillós assassí i lladre que s'ha apoderat d´un preuadíssim i perillós dispositiu. En cotxe, en moto, en tren, a peu de carrer o a través de les teulades, la persecució d'obertura és un magnífic set piece que dissipa a les primeres de canvi els dubtes sobre la capacitat del teatral Sam Mendes a l'hora de passar per un peatge obligatori que semblava excessivament car per les seves aptituds. Superada la traumàtica prova de foc, segueix el full de ruta i s'imposa la calma tensa encarada des del primeríssim moment a construir un clímax final apoteòsic, encarregat de desenterrar la intimitat oblidada d'un home a qui es va exigir abandonar la seva vida personal per lliurar-se en cos i ànima a uns valors que, potser, mai van existir.

Enmig, ll lloat  viatge a les profunditats psicològiques d'un microcosmos del que podrien escriure infinits tractats. L'estudi ve un cop més amanit per alguns dels xocs de trens abans comentats, i pel camí, per què no dir-ho, es perd en intensitat (els mínims es registren a la parada a Macau, on la pel·lícula es deixa portar més per uns clixés que en aquest moment són l'únic motor de la història), encara que mai en la força d'un estil visual (genial el joc de llums i reflexos a Shangai) que plasma a la perfecció l'elegància i magnetisme visual dels que sempre ha fet gala l'agent 007. Afortunadament, tota fluixesa que pogués haver-se detectat s'esvaeix quan finalment apareix l'imprescindible némesis.

Javier Bardem s'abona de nou als pentinats estrafolaris per oferir-nos una de les més brillants composicions dins de l'extensíssima galeria de dolents-Bond. El personatge de Silva, incòmode en tots els sentits i inquietant com pocs, és el millor enemic al que podia aspirar ara mateix la saga. Àngel caigut, imatge espantosa tant d'un possible com a futur com de la degeneració i la rancúnia cuinats amargament amb el pas del temps, porta els seus esgarrifosos impulsos edípics fins les últimes conseqüències, portant al límit al món del que és fill. Seva és-gairebé-la meitat del prodigiós tram final ubicat a les Highlands escoceses i amb reminiscències del magnífic pseudo-western de Sam Peckinpah, Gossos de palla.

L'altra meitat correspon òbviament al més gran (Daniel Craig).  El mateix que, sabent que s'està fent vell (més encara en un món entestat a avançar a un ritme frenètic), no perd l'ocasió per créixer davant l'adversitat i reclamar amb tots els arguments a favor, el seu lloc de privilegi en l'olimp del cinema (sense gèneres que valguin). James Bond, als seus cinquanta anys, marca, sortint del seu cau però sense perdre l'essència original (en altres paraules, desmitificant amb respecte), un nou límit en la seva dilatadíssima carrera, un que serà molt difícil de superar. Sam Mendes i el seu equip al complet han fet un flac favor al pròxim capità que es posi a donar ordres en aquesta costosíssima nau. El rentat de cara i d´ànima començat a Casino Royale s'ha completat, deixant en el procés un rastre fosc intensíssim que costarà molt d´esborrar. Amb la incògnita de saber si la vint-i-quatrena  entrega optarà per obrir un nou cicle o per continuar amb l'actual (ara que totes les fitxes definitivament s'han posat sobre el tauler), només queda una memòria en la qual el producte es creix , així com la constatació que, seguint les lliçons del més bondiano dels súper-herois, el més famós agent al servei de sa Majestat va aprendre per fi que certs inputs arribats de fora poden ser enriquidors, i no contaminants ... i entendre que, si ens caiem, és per aprendre a aixecar-nos.