HOLY MOTORS

Una jornada, de l'alba a la mitjanit, inoblidable per a ments obertes i cors conscients del buit contemporani. Leos Carax signa una obra definitiva, trist i vivaç, sobre la prostitució i la bastardia entre vida i ficcions.
No hauria de revelar què és Holy motors . Leos Carax se´l  reserva fins al final del seu viatge d'un dia en limusina, i ni tan sols així: el significat de la seva nova pel·lícula és tan cristal·lí com inabastable, ja que dansa en successives i complexes virolles que a espectadors necessitats d'un sentit constant  despistaran i faran enrabiar, com la ràbia del protagonista d'aquesta odissea parisenca. ¿Què és el que fa Oscar (grandíssim Denis Lavant), pujant a aquest luxós cotxàs al matí, llegint informes i retocant vestuari i maquillatge abans de sortir a l'exterior i interpretar a un nou personatge? Potser és un actor contractat per a  escenes, el rodatge de les quals, passa desapercebut per mostrar la decadència de l'artista d'escenari, potser sigui un mercenari de les fantasies elevades per la cultura de la immediatesa al rang de comanda a la carta- com també va insinuar Alps (Yorgos Lanthimos, 2011. Potser, simplement, es tracti de l'al·legoria d'un món funcionari amb set d'alguna cosa espontània.

No importa, perquè en cada un d'aquests casos la trajectòria que traça Carax és la mateixa: degradar, física i emocionalment, al seu personatge principal, l´està sacrificant a l'objectiu major de l'art- la pel·lícula entesa com a reflex distorsionat del recorregut vital, amb el seu pròleg en la ment d'un cineasta, els seus disbarats, el seu entreacte, el seu fos a negre. L'amargor d'Oscar no és la d'un home cansat del que fa, sinó devastat per comprovar que el que fa no és estimat com ell i ni tan sols percebut pels  altres contempladors. S'interposen les càmeres, els filtres de pantalla i els tràmits, les suplantacions de conceptes per imatges barates. Oscar té l'encàrrec, com s'ho proposa Carax, de despullar les mentides tacant-les de fang. En aquest sentit, l'estètica del director segueix sent incòmoda i desagradable, com una mica la d´aquells amants del Pont Neuf autodestruint-se, però igualment bella i poderosa pel seu caràcter enigmàtic. Holy motors podria projectar-se com a complement romàntic de Cosmòpolis (David Cronenberg, 2012), i no només pel seu escenari compartit. Igual que aquella, la pel·lícula de Carax se sufoca davant seu propi temps i espera, al final, un sentit comú que en lealitat potser no arribi mai. Potser quan un diàleg entre limusines dorments dins d'un garatge es percebi com un tristíssim comiat d'una realitat que ha deixat de necessitar tant la fisicitat de les coses com de la fantasia.

És aquesta una obra per a ser llegida en múltiples direccions, però totes elles en essència possibilitades per un discurs que parla de la fi d'un món de significats tancats, en què la vinculació de la identitat als límits de la fisicitat ha perdut la seva vigència . En el seu caràcter de diagnòstic inesperat, espontani, indefinible de la vida i la ficció moderna, la pel·lícula funciona com un perfecte-perfecte, entès en la seva insubmissió a paràmetres narratius, ja invàlids per entendre el present- epíleg del que abans significava la encarrilada construcció de sentit a través de la forma, i com a pròleg a un nou (des) ordre en què la realitat i el cinema sorgeixen com braimstorming de representacions i associacions en un moment en què el públic ha deixat de veure per només mirar -els espectadors adormits al cinema que visita el propi Carax en la seqüència inicial.