dimarts, 2 d’octubre de 2012

Variacions sobre el model Kraepelin


Variacions sobre el model Kraepelin (Emil Kraepelin va ser un psiquiatre alemany que els primers anys del segle XX, i junt amb el seu col·lega Alois Alzheimer, va descobrir i teoritzar sobre el tipus de demència senil que avui alarma mig) és la primera  obra que coneixem del dramaturg italià David Carnevalli (Milà, 1981). El subtítol, El camp semàntic dels conills a la cassola, és un recurs per desdramatitzar el tema de l’obra que, no obstant, té una notable presència en la funció, a la qual aporta una mica d’humor. Variacions sobre el model Kraepelin és un text ambiciós, ben escrit i servit en una excel·lent posada en escena de Carles Fernández Giua que acobla amb precisió tots els elements d’una peça força exigent.
El text no pretén cap aproximació científica a una malaltia cerebral degenerativa, sinó una reflexió a l'entorn de la memòria i de com la subjectivitat incideix i condiciona el seu exercici. El Tercer Home, el neuròleg que intervé en l'espectacle (Hans Richter), comenta el procés que presumiblement s'enregistra al cervell del Primer Home (Artur Trias), el protagonista víctima d'una pertorbació mental severa, i descriu quan convé les relacions del malalt amb el Segon Home (Jordi Brunet), el seu fill.
Carnevalli ens parla de la memòria com a element definitori de la identitat, no sols de l’individu sinó d’un col·lectiu. No estem, però, davant d’un  drama llagrimós sobre el deteriorament d’una persona (superb Artur Trias en el paper del malalt) sinó enfront d’una reflexió profunda que planteja un viatge a la ment del malalt, i una mirada sobre la formació de la identitat  a partir de la història individual, però també de la col·lectiva. En aquest cas Europa. No en va, l’obra comença amb l’emissió per televisió de la cimera fundacional de la Unió Europea, el 1950. I com és d’actual el posterior discurs del malalt sobre el continent, tot parlant de la Segona Guerra Mundial i d’una guerra que, diu, dura encara, tot i que ara no hi hagi tancs, ni bombes.

Primer Home (el malalt) i el conill
El drama té dos protagonistes. El primer és visible: un home amb demència senil. El segon és invisible: un lloc que canvia de nom cada vegada que la guerra en mou els límits. Un espai al cor d'Europa impossible de fixar en la memòria. El vell es refugia en aquest territori mutant per escapar d'una desconcertant boira d'oblit.
L’estructura formal de l’obra, amb escenes curtes, i aparentment aïllades, respon a la voluntat d’apropar-se a la realitat des de la malaltia. Això vol dir que record i imaginació es fonen i desapareix qualsevol lògica narrativa, substituïda per la repetició, la reiteració i la dilució del temps com a element referencial.
Carles Fernández Giua, traductor i director del muntatge de la Sala Beckett, troba l'equilibri per a un text que comença com un fred document dramàtic sobre els estralls d'una cruel malaltia degenerativa, continua com una metàfora geopolítica i acaba com un malson psicològic.
Jordi Brunet (el fill) i Hans Richter (el doctor) s'adapten correctament a cadascuna de les fases. Però és Artur Trias (el vell) qui esglaia amb una interpretació que transmet estupor, desemparament, ràbia, bogeria i aquell no-res que li envaeix la ment i li deixa la mirada perduda en un infinit blanc.

Segon Home (fill) i Tercer Home (doctor)


Cap comentari:

Publica un comentari