Magic Mike

El 2011, Steven Soderbergh va declarar que tenia intenció de retirar-se del cinema. Aquest propòsit, però, no sembla haver afectat la seva freqüència de treball: Magic Mike és la tercera pel·lícula que estrena en menys d’un any i torna a proposar una ruptura amb la seva filmografia immediatament anterior. Lluny de la paranoia viral de Contagi i del flirteig amb el gènere d’acció a Indomable, Magic Mike és una comèdia dramàtica inspirada en les experiències com a 'stripper' del seu protagonista (i autèntica 'alma mater' del projecte) Channing Tatum.

De les comiats de soltera a la primera sortida nocturna, quan la noia en qüestió compleix 21 anys (moment en què els Estats Units pots agafar una bufa pública i legal): l'exòtic món de les dones en zel en una nit de farra. On la carn en exhibició, en contra del que és habitual, la posen uns homes “catxes que converteixen el sexe, o millor, el seu simulacre, en xarrups i diners. Soderbergh s'acosta a aquest món, i als homes que l'habiten, embolcallat en les formes d'una faula amable i romàntica. El seu objectiu no és fer sang encara que a vegades és moralista.  No jutja: intenta mostrar però no se´n surt. I ho fa lluny de la consciència social i la ironia de, per exemple, Full monty, on també un grup de tios es despullaven per diners. Però allà es començava per la pell per arribar més lluny, diguem a l'ànima.. Mentre que en Magic Mike, per contra, al més profund que arribem és a l'epidermis de Channing Tatum, diuen que el successor de Brad Pitt en això dels sospirs femenins i gais, passada per infinites hores de gimnàs. I a la mefistofèlica presència de Matthew McConaughey, en el paper de diable temptador amb més esteroides del compte. És a dir, en Magic Mike el mal queda resumit entre un tio catxes fet un embolic i un pobre diable, en un paper d'aquests que broda McConaughey.



Matthew McConaughey

Tot i insinuar algun comentari relatiu a la depressió econòmica i a la frustració laboral, i posseir alguna seqüència d’efectiva eufòria epidèrmica, el balanç final del film peca d’insípid i de conservador (és lògic que en una dissertació sobre la virilitat com a mercaderia gairebé tots els nus siguin femenins?)

Vull dir que Magic Mike no és càustica ni melodramàtica. És més aviat com aquella denúncia bronca que va ser Showgirls, en aquell cas de la prostitució encoberta de l'espectacle i Las Vegas. Una denúncia on s'ensenya en abundància el que es crítica. En aquest sentit, hipòcrita. Com la llibertat sexual que mostra, on els strippers se´n van al llit amb dues dones alhora o amb les dones que els venen a veure. Però aquesta llibertat no es mostra mai en la relació de dos homes. Cap dels strippers es veu temptant pel cos d´un home. És normal això en un món on el culte al cos es porta a extrems gairebé narcisistes.? És aquí on s´acaba la llibertat sexual per part del director perquè en el fons el sexe entre dos homes el considera anormal, i poc masculí.

Què lluny queda Sexe, mentides i cintes de vídeo.

Channing Tatum, Alex Pettyfer, Cody Horn i Mat Bomer.