MCBTH

Rigola ha desvestit l'aparença de l'obra per poder transferir a l'actualitat, despullada de qualsevol substància passada, i l'ha tornat a vestir amb unes vestidures que no per insòlits deixen de ser contemporanis. D'aquí que la vestimenta es vinculi al món de l'esport, que és sens dubte un dels àmbits de la vida on la competició i l'ambició són més presents. També ha jugat amb l'escenografia transmutant els boscos i els castells que poblen els decorats de l'obra en mobles "made in Ikea" I li ha donat un ajust televisiu i fantàstic a l'assumpte en dotar a l'atmosfera de l'obra amb un toc de la genialitat de la banda sonora que Angelo Badalamenti va realitzar per a la mítica sèrie dels 80 Twin Peaks.
Malauradament, els elements més mitigats pels efectes de l'adaptació de Rigola han estat el interpretatiu i el argumentatiu. El resultat és una obra difícil de seguir i fins i tot d'entendre, si és el primer cop que l'espectador s'enfronta al text. La suma d'escrits, propis i nous, i la interpretació estàtica o descontextualitzada dels actors en diversos moments de la representació, buscada pel director, fa que el seguiment de l'obra sigui difícil. Rigola juga fins i tot amb els formats, ja sigui a l'hora de declamar el text com en l'estil de la representació. D'allí neix la dualitat d'escenografies que diferència el primer i el segon acte, envaint aquest últim d'un blanc irreal i fantasmagòric que envolta els cossos nus dels seus principals protagonistes, que s'empastifen de la sang, pròpia i aliena, que ha provocat o provocarà la seva ambició.

Les bruixes

Les actuacions passen a un segon pla en el joc visual i de formats que construeix Rigola. Amb elles també experimenta el director per robar-los tota la seva càrrega de classicisme i mostrar exemptes, en la majoria dels casos, sobre l'escenari. Joan Carreras porta el pes de l'obra, no per una altra, aquesta es basa en l'ambició del seu personatge i de les emocions que en ragen. Tots els altres intèrprets orbiten al voltant del seu centre de gravitació, entre ells Alícia Pérez, que dóna vida a una austera Lady Macbeth, Lluís Marco que encarna el rei Duncan amb una interpretació "al Marc", als quals se sumen Oriol Guinart, Míriam Iscla i Marc Rodríguez, que interpreten a la resta de personatges, el mínim per representar l'obra. Una interpretació que fa aflorar en alguns moments la comicitat d'un text altament tràgic. Element aquest, que al costat de l'excentricitat d'alguns components de l'adaptació (lliure, recordin) segur que hi haurà fet enrere a més d'un.
La proposta de Rigola és valenta, gairebé massa, i és un clar exemple de la voluntat del teatre actual de deconstruir el propi teatre i erigir sobre uns fonaments obres amb un clar enfocament contemporani.



Al.legoria de Twin Peaks



Per aquest motiu el MCBTH del TNC es converteixi en clar reflex de l'ambició i la luxúria econòmica que ha portat, almenys en els països del sud d'Europa, els pejorativament anomenats PIGS, a desbaratar els sistemes polítics, econòmics i socials que s'havien erigit des del final de la II Guerra Mundial. Una detonació de fons contra una societat que mor a mans dels ambiciosos, d'aquells èmuls de Macbeth que es vesteixen amb cars vestits fets a mida, condueixen automòbils de luxe i que s'envolten de la parafernàlia tecnològica en voga, gaudint de molt més de el que la realitat els pot atorgar.
Rigola, deixa una mica de banda el fet que el teatre, tal com es concep en l'actualitat, és un producte cultural i comercial i que ha d'arribar al públic d'una manera assequible, ja que si no la creació artística pot arribar a morir prematurament sense haver aconseguit els seus objectius, ja sigui per part dels autors o per part dels destinataris o consumidors. La versió del Macbeth de Rigola és una obra de complicada digestió que força l'espectador a mastegar a consciència i fer una àrdua deglució teatral.
Una proposta no apta per a nous públics o per aquells a qui no els agrada que "juguin" amb els clàssics.

Els morts