OKLAHOMA

Va ser el 14 de juliol del 2002 al convent de Sant Agustí i dins de la programació del Grec que va néixer la companyia amb el seu exitós primer muntatge, Scherzo. Des de llavors una continuïtat d´ èxit i de recerca escènica mantenint les constants del treball actoral amb el seu ampli ventall (veu parlada i cantada, treball gestual i de cos, dansa..), com a base dels espectacles combinant textos i estils del teatre clàssic universal. Així van naixent, Divertiment (2003), Tocata i fuga (2005), l´adaptació de L’illa dels esclaus de Pierre de Marivaux (2006), Homes de Shakespeare (2008), Asufre (2009), La Flauta Màgica-variacions Dei Furbi (2013-Millor espectacle musical, premi Max 2014), Trilogia Mozart (2014-15) i Oklahoma (2016).

Amb Oklahoma, la companyia dóna gran pas en la seva capacitat per plasmar la seva particular visió teatral a través de la priorització de l'intèrpret com a motor creatiu. Un espectacle tan inusual com inspirat que diverteix a través de la reflexió escènica. Kafka, Carroll, Pirandello i Calderón. Autors evocats i situats com a font d'inspiració. No tant la seva personalitat com algunes obres concretes de la seva trajectòria. Una barreja que pot sorprendre però que en cap moment es converteix en catàleg o caprici. Gemma Beltrán ha embastat una dramatúrgia en què les referències s'evidencien sempre a través del material creat per a l'ocasió. Tant o més la investigació i immersió en el vessant teatral com a reflex de la inquietud vital de l'actor i de l'ésser humà. La configuració de la realitat a través de la ficció i viceversa. Com ens convertim en personatges de nosaltres mateixos quan ens mostrem al món. La il·lusió de la feina com a garantia de la possibilitat de l'ésser. Un treball delicat i hàbil i totalment rotund l'èxit d'inclusió multidisciplinar.

Text, moviment i cant. Tot perfectament integrat i convertit en un nou gènere. El gènere Dei Furbi. Els arranjaments musicals de Paco Viciana han versionat les cançons seleccionades fins reduir-les a un únic instrument: la veu dels intèrprets. Això ha permès que la part musical convisqui tan feliçment amb el text i el moviment, la col·locació de la veu i dels cossos. Inestimable l'assessorament corporal de Moreno Bernandi que es mostra de nou com un gran dramaturg del moviment agermanat amb la paraula.

En aquest terreny, el treball dels tres intèrprets resulta excepcional. Ells recullen el testimoni i essència de la proposta alhora que es converteixen en material d'estudi i intèrprets de si mateixos. Molt interessant el treball vocal pel que fa al volum dels parlaments i rèpliques, més alt o més baix en comunió amb la idea i il·lusió de distància (física o mental) que es vulgui mostrar en cada moment. El domini i lliurament de tots ells catapulta a Oklahoma al lloc privilegiat que ocupa dins la nostra cartellera.

Els tres dominen les "tres" disciplines però cada un ho fa a la seva manera. Toni Viñals sorprèn el seu treball corporal i sap aprofitar la seva peculiar dicció per jugar amb les reminiscències de la commedia dell'arte (segell de la casa). Anna Alborch mostra una comicitat indestructible (la seva interpretació de "Soave sia il vento" de Mozart és impressionant). Al seu torn, Robert González ens conquesta amb la veritat que transmet a cada pas, col·locant cos, veu i mirada sempre en el lloc precís i en el moment oportú. Gran treball individual i de conjunt.

El particular i molt original i dúctil espai escènic (i vestuari) de Beltran i Ramon Ivars acaben d'arrodonir la proposta. En combinació amb la il·luminació de David Bofarull, afavoreix que els intèrprets siguin el centre d'atenció i creació alhora que disparen la nostra imaginació per delimitar espais i llocs, reflectint o evidenciant d'alguna manera la seva faceta interior. Llocs recòndits i mentals. Gran treball al·legòric. Material, textures, teles i lluminària que progressivament van evidenciant la seva presència fins arribar a un final tan adequat com estèticament revelador.

Finalment, és molt lloable no només la intenció sinó també el resultat aconseguit amb Oklahoma. De manera gens acomodatícia, Gemma Beltran ha sabut captar l'essència dels seus anteriors treballs per extreure l'aprenentatge assumit després de tots ells i transformar-lo en una genuïna peça teatral. Alhora reflex i validació d'una manera d'entendre, viure i participar de les arts escèniques totalment inclusiva.