No, no anava a veure Ivànov,
anava a veure un Rigola i em vaig trobar amb l'essència dels dos. El
pusil·lànime personatge meravellosament interpretat per Joan Carreras i la millor
cara dels muntatges de Rigola. Cada vegada més propers al teatre alemany
contemporani, amb una clara influència de mestres com Ostermaier, el muntatge
és una passarel·la d'animals humans ferits banyada per una àuria de naturalisme
interpretatiu i en l'ús del llenguatge que posa els pèls de punta. Diuen els
estudiosos de l’obra de Txékhov que Ivànov
(1887/89), la seva primera obra de gran format, ja conté les que seran les
constants del seu teatre. Entre aquestes constants, hi ha el retrat precís i
minuciós d’un model social que s’esfondra davant l’accelerada i rotunda
imposició d’un nou sistema econòmic. Àlex Rigola, en la seva libèrrima i
sintètica versió, fita i furga aquesta perspectiva traslladada a l’ara.
L’ara
és un present tan immediat que els actors conserven el seu nom propi a escena i
es vesteixen amb peces del seu propi armari. L’ara representa l’extensió i
assumpció planetària de la doctrina neoliberal. Com a símbol d’aquest present,
Rigola pren la imatge grotesca -per reiterada i obsessiva- d’un Maneki Neko (el
gat japonès de la sort que es pot trobar a qualsevol basar xinés). És la figura
que apareix al cartell i a escena multiplicada i engrandida. És curiós
constatar com una obra escrita fa més d'un segle tingui com a protagonista un
mal tan comú en els nostres temps: l’Ivànov (aquí Joan Carreres) s’assembla
molt a El Prometeu cansat del que parla el filòsof Byung-Chul Han en el pròleg
a La societat del cansament (2012). El títol no deixa cap dubte: tot gira al
voltant d’Ivànov.
El que es podria quedar en una gamberrada supèrflua made in
Rigola, en els últims vint minuts quan tot esclata, tot cobra un sentit més
enllà del que es mostra. Llegir entre línies és imprescindible per treure-li
tot el suc al muntatge. Des de la metàfora de les còpies d'un mateix, els gats
daurats de la bona sort que sembla que no l'ha acompanyat a la gran esperança
blanca, Ivanov, que aparentment ho tenia tot de cara per ser el triomfador de
les seves comunitat i que passa les hores entre plors pel que podia haver estat
i “tenir cura” de la seva dona malalta.
Però Rigola no ha deixat tota la carn a la graella d'Ivànov sinó que ha
dibuixat amb detalls precisos les dues dones que més influència tenen en la
vida del nostre antiheroi. Magistrals la seva dona, Sara Espígul i la seva
innocent i eterna enamorada, Vicky Luengo.
Rigola ha optat per una posada en
escena centrada en la interpretació dels actors i actrius, tan nua com aquella
memorable Gavina que Oskaras
Koršunovas va portar a Temporada Alta el 2014. En canvi, Rigola situa el públic
a banda i banda d’un passadís central, mantenint l’elenc al complert en tot
moment a escena (com feia també Koršunovas), en un discret segon pla si
s’escau: encara més exposats, més nuus. Malgrat la sobreexposició dels actors,
el mecanisme funciona molt bé. Les relacions i els personatges s’estableixen en
funció de la seva relació particular amb el protagonista.
Rigola s'oblida dels
personatges i juga una partida a mort amb el naturalisme, els personatges es
diuen igual que els seus actors, porten la seva roba i amb micròfons es parlen
en la distància, no hi ha contacte, sembla més aviat una pantalla que una sala
de teatre, de fet la tècnica arrossega a algun actor, la interpretació del qual
es queda més plana del que hauria estat convenient. És el problema d´haver
d'actuar sense teatralitat, amb un excàs conflicte visible, el sobre esforç
actoral és enorme. No obstant, la comtessa Àgata Roca ens regala un trio
exquisit en companyia de Pau Roca i Pep Cruz; Sandra Monclús esdevé
l’encarnació del pragmatisme burgés en contrapunt al seu marit, Andreu Benito;
mentre el polifacètic Nao Albet ens sorprèn en la pell d’un jove metge la
rectitud moral del qual és pura intransigència.
Nao Albet és també l’ànima
musical de l’espectacle amb una tria acurada de temes encara molt actuals
-clàssics del pop/rock- entre els que sobresurt Under Pressure de Queen. Els
clàssics són per ser llegits, que al teatre l'espectador ha d'arribar amb una
idea clara, el teatre és més que un text, si se superen les barreres del
conservadorisme teatral un podrà delectar-se amb aquesta versió extremadament
lliure d'Ivànov.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada