LADY MACBETH

Adaptació lliure de la novel·la Lady Macbeth de Mysensk, de Nikolai Leskov, publicada el 1865 a la revista Epoch dirigida per Dostoievski i ja portada al cinema per Andrzej Wajda el 1962, la pel·lícula descriu un cruent procés d'emancipació propulsat pel desig. A les pintures del danès Vilhem Hammershoi, una severa llum nòrdica banya austers interiors en penombra on enigmàtiques figures femenines li donen l'esquena a l'observador. La seva obra va ser una de les claus estètiques sobre les quals Carl Theodor Dreyer va construir el seu imaginari, però el seu influx sembla haver cobrat una nova rellevància a l'empara d'una sensibilitat contemporània que projecta cap al passat els seus interrogants sobre la claustrofòbia femenina.

Es podia detectar l'eco de Hammershoi, per exemple, a Sunset Song (2015), de Terence Davies, i ara el debutant William Oldroyd el reivindica com a referència central de la seva molt malintencionada Lady Macbeth: la protagonista, obligada pel seu marit i el seu sogre a la més absoluta i decorativa immobilitat, es passarà moltes sessions de suposat sexe conjugal nua i de cara a la paret, però, al final del seu transgressor recorregut, desafiarà amb la seva mirada a tot espectador, règiament asseguda al seu tron ​​de sang. "Lady Macbeth" sembla seguir l'estela de les adaptacions de novel·les de Jane Austen on l'estètica victoriana i l'amor són els eixos de relats que d'altra banda se senten molt allunyats de la visió romàntica actual.

Amb aquests ingredients, la pel·lícula elabora un relat molt diferent als seus inspiradors, on la seva protagonista Katherine (Florence Pugh) farà el que estigui al seu abast, costi el que costi, per compartir la vida amb el seu estimat. El guió d'Alice Birch ens presenta una història fascinant que aconsegueix atrapar l'espectador de principi a fi, mostrant les seves cartes a poc a poc, de manera pausada, fins arribar a un final trencador. Personatges molt ben definits poblen aquest món ple de bones maneres i comportament exemplar de portes enfora, però que amaga una realitat molt més insana.

Per Katherine tot val amb tal d'aconseguir els seus propòsits. Una original i transgressora visió de la dona victoriana que havia de patir sota el jou masculí i que aquí es rebel·la sense concessions. William Oldroyd, director molt poc conegut, fa un treball exemplar darrere de les càmeres. La seva acurada ambientació i el marc històric en què es desenvolupa el relat, condicionen el treball de Oldroyd cap a un classicisme exemplar, on el llenguatge queda invisibilitzat, recolzant-se en la confiança d'uns intèrprets que porten el pes del suspens creixent que mostra el film.

La càmera del director londinenc és simple testimoni de les conspiracions de Katherine i el seu estimat Sebastian (Cosmo Jarvis) Tant vestidor com el disseny de producció estan al servei d'una història que mostra l'Anglaterra rural del segle XIX amb veracitat. Des de l'aspecte dels camperols als impressionants vestits de la protagonista. Tot això recolzat en una fotografia austera i naturalista que funciona a la perfecció amb el que ens expliquen en pantalla. Potser els més interessant sigui el tractament del color en els vestits de Katherine, sobresortint el blau per sobre de tots.

El repartiment no compta amb cares conegudes per al gran públic, cosa que juga en contra seu per al reclam d'espectadors. No obstant això, l'elenc supera amb escreix les expectatives, sent Florence Pugh una autèntica revelació en el seu paper de la perversa Katherine. El seu company Cosmo Jarvis es manté a la seva altura durant tot el metratge i Naomi Ackie sobreviu a l'ombra de tots dos protagonistes, amb un parell de seqüències on mostra tot el seu potencial. I és que entre els tres suporten el pes d'un relat de plantejament lent i profunditat psicològica i emocional.

Lady Macbeth "és una exquisida raresa que tristament passarà desapercebuda per la nostra cartellera. Una pel·lícula que suposa un pas més enllà al relat romàntic cap a la foscor, que sorprèn i fascina a parts iguals. Un exercici de suspens amb dosis de violència al qual val la pena donar-li una oportunitat i apropar-se al cinema amb la menor informació possible sobre la trama.