EL CORATGE DE MATAR

No és la primera vegada que les obres críptiques —potser perquè beuen de les fonts autobiogràfiques i també tràgiques—, de l'autor Lars Norén (Estocolm, Suècia, 1944) han passat per diverses escenaris catalans. Fins ara, però, probablement pel seu caràcter de teatre poc convencional, ho havien fet en tres sales petites i privades: la Sala Beckett, amb l'obra «Dimonis» (2006), la Sala Atrium amb «20 de novembre» (2012) i el Versus Teatre, amb l'obra «Kyla (fredor)» (2014). És la primera vegada que una obra seva forma part de la programació del Teatre Nacional de Catalunya. Lars Norén és considerat el continuador de la nissaga Strindberg, Txèkhov i Ibsen i un dels autors veterans i més reconeguts a tot Europa.

Poeta, director i dramaturg, havia escrit i estrenat el 2007, un anys després de l'assassinat de la periodista russa Anna Politkvoskaïa, l'obra «A la memòria», com també va fer després l'autor Stefano Massini amb el monòleg «Dona no reeducable», vist al Teatre Lliure la temporada passada. L'obra «El coratge de matar» és una de les de la dècada dels setanta de l'autor —data del 1978—, i forma part d'una trilogia no estrenada aquí juntament amb «Acte» i «La depressió», unes obres que tenen, com algunes altres de l'autor, l'adscripció dels personatges en feines de restauració.

Enfrontar-se a un text de Lars Noren és entrar necessàriament en un seriós procés d’introspecció del que és difícil sortir-ne indemne. Els seus textos ens endinsen en les relacions més intimes entre les persones: no tant sols les relacions de parella, sinó, i sobretot, la relació amb els nostres progenitors que marcaran i, en alguns casos, determinaran les primeres. Com van fer els seus il·lustres predecessors, Ibsen i Strindberg, Noren en situa al bell mig d’aquestes relacions en el seu vessant més agre i punyent.

És el cas dels protagonistes absoluts d’ El coratge de matar : pare i fill lliurats a un exercici d´intolerància mútua que ratlla la psicopatia. Manel Barceló i Nao Albet embarcats en una nau a la deriva lluitant per fer-se amb un timó que no saben menar. L’un i l’altre mostrant-nos el cantó més fosc i dolent dels seus personatges. Barceló aconsegueix entendrir-nos amb la seva interpretació del vell desvalgut que no és, per anar deixant caure la seva màscara a poc a poc i mostrar-nos, al final, la seva alcohòlica i bavosa luxúria.

Nao Albet, com a fill, se sap el dipositari de tota la baixesa moral del pare, intenta controlar la seva neurosi allunyant la figura paterna de la seva vida. Nao Albet -que també és el compositor de la banda sonora- fa una interpretació valenta mostrant-nos un personatge permanentment crispat i insegur però amb una determinació malaltissa. Radka/Maria Rodríguez és l’agent de l’acció dramàtica: per ella coneixerem la trista vida sexual del fill i les seves misèries morals i ella serà el desencadenant que precipita el final.

Magda Puyo mou les tres figures per un espai irreal a força de simbòlic, tenint en compte també la presència d’una mare que, encara que ja és morta, plana per l’escena i es deixa veure, d’alguna forma, en alguns elements escenogràfics. L’espectador es troba al davant d’un mena de taller/magatzem ple de rampoines d’entre les que sobresurten en quantitat, bustos i membres humans en guix ocupant una polsosa prestatgeria i algunes caixes, quadres penjats amb poca cura que tal vegada cobren vida, una taula d’antiga oficina... res pot fer d’allò una autèntica llar. Malgrat tot, és l’espai que habiten i comparteixen pare i fill; un espai tan sòrdid com la seva pròpia vida i que anuncia des de l’inici el parricidi del desenllaç.