SUNSET SONG

Res roman, llevat de la terra. I ella és la terra.

Una dona atrapada entre la seva intel·ligència, la seva personalitat, la seva individualitat, i el palpable univers de les tradicions: les de la música, les del camp, les de la casa, les del treball, les de la violència. ¿Tradicions, quines tradicions? Dones com ella, a principis del segle XX, van desafiar el seu petit món,  la família, el poble, el país, Escòcia, mirant de front les coses. Lewis Grassic Gibbon ho va explicar en la seva novel·la Sunset song, publicada el 1932 i primer lliurament de la trilogia A scots quair, la segona i tercera parts de la qual no tracta la gran pel·lícula que ha construït l'anglès Terence Davies sobre aquest primer llibre.

Una obra apassionant en el seu fons i enlluernador en les seves formes, on Davies demostra un cop més que el millor estil, moltes vegades, no ha de menjar-se el fons del relat. Hi ha quelcom portentós en les grans pel·lícules de Davies, en Veus distants ( 1988), El llarg dia s'acaba (1992) i The Deep blue sea (2011), que es repeteix a Sunset song: la perfecta combinació entre la seva construcció cinematogràfica i el  seu quotidià reflex d'una realitat. Aconseguir que l'aparell formal, lluny d'enterbolir l'emoció, la porti fins a una nova dimensió.

La noia, la dona protagonista de la pel·lícula, Agyness Dey,  està filmada amb la convicció que és a través del llenguatge cinematogràfic com es porta l'espectador a la sensació que realment es viu, durant dues hores i quart, en aquesta casa de sostres baixos, al costat d'aquest pare cabró (Peter Mullan, un altre, com el Pete Postlethwaite de Veus distants), al costat d'aquesta mare submisa condemnada a tenir un fill rere l'altre. Es fa olor el camp, s'assaboreix la sopa. I, no obstant això, poc té de ultrarrealista la pel·lícula, i sí molt de construcció deliberada. Vius allà, però veus una pel·lícula. És la màgia del cinema.

La posada en escena, basada en el poder de l'enquadrament i en la perfecta, inigualable col·locació dels personatges, dels elements humans dins del pla i d'acord amb els elements físics, va acompanyada d'un sublim tractament de la llum. I la música, ja sigui des de dins, amb les cançons tradicionals de les seves criatures, o des de fora, amb la banda sonora de Gast Walzing, culmina un engranatge formal que, de pura senzillesa, és plenament harmònic. La càmera de Davies no necessita gran mobilitat per evitar l'estatisme, i per abraçar l'emoció. La del relat, i la de la seva serena formalitat.

Es tracta de la seva pel·lícula més ambiciosa fins ara, tant en grandària com en el missatge que pretén abastar, i, sorprenentment, la més clàssica. En aquesta ocasió no veiem aquests cerimoniosos moviments de càmera que suaument acariciaven l'espai per delimitar-meticulosament, ni aquesta narrativa simfònica carregada d'una èpica intimista aclaparadora, sinó que veiem una història formalment acoblada amb el clàssic gran relat americà. El tipus de cinema clàssic del John Ford rural de Que verda era la meva vall (1941) o L'home tranquil (1952).

La narrativa és pausada i assossegada, el muntatge imperceptible i la història està filmada de forma precisa i lineal.  Potser Sunset Song és un Davies més convencional i, encara que sense el seu expressionisme habitual guanyi en accessibilitat i perdi en fascinació, el relat recull una preciosa epopeia intimista de aclaparadora força visual perfecta per a paladars d'exquisit gust cinèfil.