MILES AHEAD

James Brown, Jimi Hendrix, Marvin Gaye, Miles Davis, Sly Stone, Chester Himes, Melvin van Peebles o Muhammad Ali són molt més, en el context de la convulsa societat nord-americana dels 50, 60 i 70, que músics de funk, rock , soul, jazz, novel·listes, cineastes o boxejadors. Van triomfar en les seves respectives arts i alguns van ser devorats per les mateixes, l'èxit o les drogues. El temps els ha convertit en icones culturals i socials tan actius en la lluita afroamericana, des de les seves parcel·les, com Malcolm X, Martin Luther King o els Black Panthers. La música va jugar un paper determinant per a algunes conquestes socials i racials.

Entre els jazzmen negres, cap com Miles Davis, trompetista i figura essencial del bebop, primer, i de la fusió amb altres gèneres després (rock, electrònica, pop, rap), per definir aquesta essencialitat de la creació artística lligada a una actitud social : la seva forma de tocar en directe donant l'esquena a les platees massivament blanques és tota una declaració de principis. En Miles Ahead, el seu primer llargmetratge com a director, l'actor Don Cheadle assumeix l'arriscada decisió d'adoptar com a punt de partida aquest parèntesi creatiu en la vida de Davis: el conjunt (suposadament) buit que s'estén entre la crisi i el renaixement. És a dir, el territori més inesperat -i ingrato- des del qual plantejar un biopic.

I aquí rau precisament la gran singularitat d'aquest treball en el qual Cheadle -estrella, co-guionista i productor- s'ha implicat en cos i ànima i que, de fet, pot resultar tan provocador per als guardians de les essències com al seu dia ho va ser Agharta per al gruix de la crítica de jazz. Milers Ahead és, doncs, un biopic absurd que posseeix el look general d'un vell episodi de Starsky i Hutch i, majoritàriament, transcorre a finals dels 70, centrada en un Davis que s'ha convertit en una cosa semblant a un reclús a casa i es posa fi de cocaïna i de bourbon i es passeja amb una pistola amb la qual no dubta a encanonar a qui ho molesti.

Cheadle embarca al geni, acompanyat d'un reporter de Rolling Stone (Ewan McGregor) que espera escriure el reportatge de la seva vida, en una aventura pels baixos fons novaiorquesos que inclou persecucions de cotxe, i tirotejos, i al·lucinògens combats de boxa. Milers Ahead no és un biopic, sinó una apropiació -i lectura- de la figura d'un gegant capturat en el seu moment de màxima crisi.

Cheadle aprofita aquest pou existencial per fondre temps -la seva habilitat per a la transició imaginativa i pertinent mereix ser celebrada-, llegir a Miles com geni que va perdre la gràcia de la seva musa -la història d'amor amb Frances Taylor és la dolguda línia melòdica del conjunt- i embolicar-ho tot amb una trama que té una mica de recerca d'un poc clar Sant Grial que podria amagar, en realitat, a un Falcó Maltès (el somni). Una pel·lícula ambiciosa, arriscada i feliçment imprevisible.

Al final, en l'actuació sobre les imatges desfilen els crèdits, Cheadle reuneix dos veterans que van contribuir a la mutació del so més eclèctic de Davis, Wayne Shorter i Herbie Hancock, al costat d'una baixista contemporània, Esperanza Spalding. El document (els músics reals) i la ficció (Cheadle interpretant a Miles Davis), el passat i el present del jazz, o tan sols el present: un rètol ens indica el dia del naixement del trompetista 26 de maig de 1926, però deixa buit el de la seva mort (28 de setembre de 1991), perquè la seva música segueix vigent i perdura com perduren les pel·lícules dels cineastes desapareguts: l'obra sempre per davant de l'autor.