SPOTLIGHT

Abordar una pel·lícula que es fica de ple en un tema tan delicat i complex com el de la pederàstia és una tasca que pot lliscar perillosament per dues pendents: la del groguisme i la del morbo. Trobar contenció i moderació sense censura alguna fan de Spotlight una rara avis en el panorama cinematogràfic, tan tendent a la víscera i l'adrenalina com a reclam comercial. Josh Singer i Thomas McCarthy aconsegueixen enfocar el seu guió des d'una perspectiva gairebé de thriller periodístic permetent-nos seguir com la divisió del Boston Globe que es dedica a investigar temes en profunditat i que dóna nom a la cinta, Spotlight, enfonsa l'estilet en aquest assumpte.

És una pel·lícula d'època que transcorre fa poc més de deu anys però que sembla ambientada a la prehistòria; és a dir, en l'era pre-internet. No hi ha dubte que McCarthy (que ja va trepitjar una redacció de diari, com a actor, en la cinquena temporada de 'The Wire') aspira a elogiar el periodisme tradicional d'investigació, aquell que treballa amb fonts i dades en lloc d'especulacions. En conseqüència, el gran repte del director és escapar d'una nostàlgia encegadora. Un objectiu complert gràcies al genuí compromís del film amb la tasca professional dels seus protagonistes.

Cada dia és menys habitual trobar pel·lícules centrades en el treball. La llei de l'arc romàntic, del drama familiar, del trauma explicatiu, sembla marcar la pauta del cinema industrial ianqui. Com ja va fer George Clooney a Bona nit, i bona sort, i molt abans Alan J. Pakula en Tots els homes del president o Sidney Lumet a Network, McCarthy opta per netejar la seva pel·lícula de soroll dramàtic ambiental i es concentra en la investigació duta a terme pels seus protagonistes. "Procés" és la paraula clau, un concepte que agermana Spotlight amb algunes de les últimes pel·lícules de Steven Soderbergh (més Contagi que Erin Brockovich).

McCarthy posa en pràctica de manera pragmàtica l'ABC de la posada en escena clàssica -plans generals per treballar la dinàmica entre personatges, primers plans per accentuar els clímax dramàtics- i gestiona la velocitat del relat amb eficiència: de la lenta cadència inicial al ritme allegro que pren el film quan els diferents caps de la investigació van confluint. A Spotlight li falta un bon tros per acostar-se a Zodiac- li falta aquest principi d'incertesa que colpejava l'ànim dels personatges i s'enriquia l'experiència de l'espectador- però hi ha alguna cosa en la subtil recreació històrica i en el treball de l'equip d'actors que fa pensar en l'obra mestra de David Fincher.

El guió té moltíssimes capes: hi ha un transsumpte social que ens parla de retallades, d'enfocaments periodístics, dates d'idoneïtat de publicació, l'especial perill que corren les classes socials més desfavorides, de pistes perdudes a les quals no se'ls va donar importància en el seu dia (de la ceguesa de la societat), del flagell del terrorisme que era capaç de paralitzar un país sencer després de l'11-S ... l'ambient dels primers anys 2000, el món informatiu i els casos d'abusos sexuals són permeables, es comuniquen i avancen a l'hora. Sempre hi ha qui s'entesta a perpetuar el silenci i qui fa el contrari tractant de llançar una mica de llum sobre racons molt foscos.

Quin és el gran valor de Spotlight? Fer gala d'un distanciament emocional que permet, mitjançant el llenguatge periodístic, parlar de les coses pel seu nom, ser explícit i precís sense caure en l'horrible drama del que denuncia deixant que s'escapi la història pel rumb dels testimonis i arraconant . D'aquesta manera s'aborden els casos individuals de pederàstia en el si de l'església, però també tenim alguns informes psiquiàtrics que ens parlen d'un perfil de depredador sexual i sobretot, de l'amplitud d'un problema que s'assenta sobre la base del poder desmesurat d'una institució que és capaç de saltar-se fins i tot la justícia. En una època en la qual tot just queden redaccions dedicades al periodisme d'investigació, un altre supervivent, el cinema, s'ha arrogat una responsabilitat de la qual nosaltres ens vam treure de sobre fa temps: la d´explicar que el periodisme ben fet segueix mereixent la pena.