El Caballero Oscuro: La leyenda renace

En recents declaracions, Christopher Nolan, director de la pel.lícula, reconeixia que en haver pres Nova York com a base per modelar el disseny de Gotham City a El Caballero Oscuro: La leyenda renace, activava una associació inevitable amb l'11-S. No és cap sorpresa, vist que el Batman de Nolan, aquell que comencés el 2005 amb Batman begins, s'havia convertit en una reformulació no només de tall tenebrista i amb poc marge per a bromes, sinó a més perfectament d'acord amb aquesta era amarada de terror mediàtic. Evidentment, les formes escollides i el fatal destí que va deparar a Heath Ledger l'encarnació d'aquest representant del mal irracional i anarquista que era el Joker, ajudaven a intuir un progressiu nihilisme que només podia enfonsar més quan arribés el següent episodi traumàtic en la història que corre paral·lela al cinema: una nova i devastadora crisi econòmica que ens empeny una mica més cap al llindar de l'abisme.
No és estrany, doncs, que el tancament de la trilogia tingui per un dels seus escenaris clau, la borsa de Wall Street. Ni que les amenaces de col·lapse moral i ciutadà que apuntaven al final de El Caballero Oscuro (2008) hagin donat pas al definitiu caos i la destrucció a gran escala que campen aquí com a expressió de la desintegració social. Durant una estona de cinema totalment despullat d'esperança, la cinta de Nolan es converteix en una tremebunda projecció de la ira i la por col·lectiva que envaeixen la nostra rutina. Durant aquest segon terç, inaugurat amb una emblemàtica derrota traduïda directament del còmic, el terrorisme massiu de Bane   -carismàtic Tom Hardy- aconsegueix injectar a la llotja altes dosis d'impotència i desesperació, les mateixes que experimenta un enfonsat  Bruce Wayne (Christian Bale) al ser testimoni d'un Apocalipsi en directe, la mateixa que pot sentir qualsevol espectador en encendre el seu televisor i comprovar que, un dia més, les ombres no deixen de créixer.

Christian Bale i Anne Hathaway

Durant aquesta estona de cinema, El Caballero Oscuro: La leyenda renace arriba a ser una pel·lícula per moments hipnòtica, un espectacle esgarrifós que revela a un Nolan gaudint d'una joiosa llibertat creativa per proposar memorables imatges del caos -l'escena a l'estadi -. No obstant, aquest assaig de pirotècnia magnífica i interessants apunts sobre la nostra realitat queda, en el còmput general, irremeiablement arrossegat per algunes de les tares de les que ja patia l'anterior entrega: l'ansietat de transcendència, i la desmesurada ambició del film acaba per traduir en un metratge inflat que es ressent sobretot en la primera part de la pel·lícula
En realitat, aquest tercer lliurament té més concomitàncies amb la primera, Batman begins (2005) que amb la segona, El Caballero Oscuro (2008). En certa manera, es tanca el cicle obert per aquella i no només pel ressorgiment de temes, i fins i tot personatges, lligats a l'origen del justicier. També perquè ha hagut d'arribar aquest títol perquè personatges secundaris com el Alfred de Michael Caine abandonessin la seva condició de luxós gerro per tenir a la seva disposició escenes dignes de tal nom.
I no obstant això, El Caballero Oscuro: La leyenda renace segueix sent una cinta a tenir en compte. Perquè alberga moments d'immens cinema - pot haver una millor planificació de l'atac a Gotham, en un moment en què estem saturats de veure com és possible destruir una ciutat? -, Perquè supera les nostres reticències davant la Anne Hathaway reconvertida en una Catwoman anòmala -mai és cridada per aquest nom a tot el metratge-, i perquè segueix obrint escletxes a la imaginació amb la introducció d'elements que recorden els canals més tradicionals de transmissió de narracions.  



Tom Hardy