Mitjançant una estructura d'històries creuades, Casanova
compon un relat absolutament únic i extravagant que té el poder suficient com
per atrapar des del primer fotograma i no deixar-te anar fins a l'últim.
L'original radicalitat de la idea i la seva boja execució la converteixen en
l'experiència més insòlita que ha donat el cinema espanyol en anys. Eduardo
Casanova proposa en la seva òpera prima una altra manera de mirar de cara allò
que els discursos dominants releguen a un territori d'exclusió: els personatges
de Pieles són, al Pierre et Gilles,
àngels caiguts del firmament del desig condemnats a viure en un bordell /
infern, pintat en tons rosa-queer, que els ofereix en un assortit catàleg de
perversions sexuals per a apetits patològics.
En un pròleg que ja desplega tota
la malsana poesia que recorre aquesta pel·lícula desestabilitzadora i
profundament política, una madame desgrana l'ideari que sosté el cruel ordre
social on la bellesa (o la normalitat) segrega a la diferència per a la seva
explotació sense misericòrdia, perquè, a cap i a la fi, hi ha gent que ha
nascut per patir ... almenys fins que arribi el moment de rebel·lar-se contra
la Casa del Dolor. Així obre Edu Casanova el seu debut: una de les hòsties més
rotundes que ens hagi donat l'últim cinema espanyol.
Pieles s'estructura com un compendi d'històries entrellaçades on
tots els seus personatges, aquests deformes físics o morals, són Browning,
Solondz o Lynch passats per la turmix acolorida d'Almodóvar, Eloy de l'Església
o Zulueta. Però, com a bon encreuament de camins, hi ha en el film moltes
intermitències clàssiques que tracten d'allunyar de la seva (suposada)
sordidesa: aquesta obsessió per distingir la bondat de la maldat fa que
Casanova ho acabi en una faula de Capra.
Pieles
encarna, doncs, un gest de rebel·lió, una violenta presa del Palau de l´Afecte
amb l'ariet d'una aparent comèdia cruel que acaba mutant -i com! - en un
estripat melodrama. Ni tan sols l'obsessió pels excrements i anal que marca la delicada estètica de la
pel·lícula és gratuïta: del que es tracta aquí no és tant de mirar l'abisme de
front com de deixar que sigui el mateix abisme qui escruti a la platea des la
pantalla. En l'aspecte formal, la pel·lícula exposa una proposta definida, amb
una paleta de colors molt marcats (rosa i violeta principalment) que varien
segons el personatge al qual se li dedica la narració.
La pel·lícula compta amb
un repartiment que entén a la perfecció el que el seu director pretén fer, cosa
molt palpable des del començament per la versemblança que transmeten fins i tot
interpretant a personatges tan extrems. L´artefacte deu molt als seus actors,
alguns amagats sota el làtex: Macarena Gómez, cega i tendra; Candela Peña, i el
seu mig rostre; Ana Polvorosa, en el seu paper del curt Eat My Shit; Secun de la Rosa, amb la seva fascinació pel grotesc;
o aquesta banda de secundaris, nanes incloses, que arrodoneixen el mosaic.
Tot
i que cada un d'ells exigeixen dificultats en què la majoria dels actors no
s'havien enfrontat amb els seus papers anteriors. És aquesta diferència el que
fa que la pel·lícula no només sigui difícil d'oblidar, sinó també un film a
reivindicar. Casanova és una veu a tenir en compte, i això és una cosa que fins
als seus detractors haurien de reconèixer. Cal valor per fer una pel·lícula com
aquesta. Valor i talent. No només té l'habilitat de deixar a l'espectador
desconcertat o impactat davant les seves grotesques imatges, sinó que es tracta
d'una proposta interessant, gens menyspreable des de cap punt.
La direcció és eficaç,
i la majoria dels enquadres estan compostos amb molt bon gust (malgrat que
pugui semblar tot el contrari). Potser hi ha ocasions en què s'excedeixi i
mostri coses que potser hauria de fer més subtils i menys explícites, però és
una pel·lícula dotada de força i poder narratiu. És una diversió incòmoda i
molt negra que realment amaga un potent pòsit dramàtic. Divisiva, intel·ligent
i sobretot, diferent, com totes les pells.
Al final de Magnòlia, Paul Thomas Anderson necessitava d'una pluja bíblica de
granotes per col·locar (nos) moralment a les seves criatures. Casanova no
necessita de déus: en aquest moment ja ens ha convençut que els seus monstres
som, en part, tots.
