Un quart de segle després, el Teatre Lliure ha tornat a «Maria Estuard», de Friedrich von Schiller. Versió renovada, abreujada igualment com aleshores —de prop de cinc hores de l'original a només dues—, tendint a l'estilització i a potenciar el feix de llum sobre les dues grans protagonistes: Maria Estuard, reina d'Escòcia (l'actriu Sílvia Bel), i Isabel I, reina d'Anglaterra (l'actriu Míriam Alamany). És un muntatge acurat i respectuós de Sergi Belbel, que ens explica aquí el sentit i actualitat de l’obra més shakespeariana del romanticisme alemany.El conflicte entre Maria Estuard, reina d’Escòcia, catòlica (“papista”) i la seva cosina Isabel Tudor, reina d’Anglaterra, protestant, ha inspirat moltes obres literàries, òperes i, posteriorment, pel·lícules i sèries televisives, sobretot a partir d’aquesta celebrada versió de Friedrich Schiller, publicada l’any 1800.
Schiller
pertany al grup de creadors alemanys “Sturm und drang”, que inaugura el
Romanticisme, autèntica revolució literària i artística de finals del segle
XVIII que, partint del racionalisme i del moviment enciclopèdic francès, va un
pas més enllà en la reivindicació de la passió, del geni, de la follia i de
l’exacerbació sentimental i situa Shakespeare com a autor fonamental i gairebé
sagrat, com a model a seguir. Schiller s’apassiona per les històries del passat
d’Europa i dedica algunes obres a personatges i intrigues d’èpoques anteriors
amb la intenció d’explicar el seu temps present, l’Europa immediatament
posterior a la Revolució Francesa i, per tant, per reivindicar-ne els nous
ideals: “liberté, égalité, fraternité”. Un personatge com el jove Mortimer,
nebot del cavaller Amias Paulet, el carceller que custodia Maria Estuard, és
segurament una invenció de Schiller i és qui transmet amb més força i
determinació les principals idees i els trets més destacables del romanticisme.
Tampoc no està verificat històricament que la reina Isabel I s’entrevistés cara
a cara amb Maria Estuard. Però Schiller “força” la història i fa que les dues
reines es trobin al jardí del castell de Fotheringay en una escena memorable
que ha passat amb tota justícia com una de les escenes cabdals del teatre
romàntic i, potser també a hores d’ara, de la història del teatre de tots els
temps. Dues reines que pertanyen a dues nacions que comparteixen un mateix
territori. Que representen dues maneres d’entendre el món, dues religions diferents,
dues actituds davant la vida, la política i el poder. Però també davant l’amor
i els sentiments. Perquè quan ambdues es troben enfrontades, no deixen de ser,
malgrat tot, i d’aquí la grandesa de l’escena i, per extensió, de tota l’obra,
“tan sols dues dones cara a cara”.
Maria Estuard és, sens dubte, una de les obres més emblemàtiques de
Schiller i del teatre romàntic alemany, que s’escamparà per tot Europa en la
primera meitat del segle XIX. La posada en escena de Sergi Belbel intenta
acostar el drama a la realitat contemporània: una gàbia gegant rectangular —els espectadors a dues
bandes— simbolitza la cambra de la presó de la reina d'Escòcia, Maria Estuard.
És només un dels tres o quatre espais escenogràfics que ha creat Max Glaenzel i
que amb lleugers i subtils canvis acompanyats de suggerents efectes de so de
Jordi Bonet i d'il·luminació de Kiko Planas —una pluja de fulles seques, un
llum penjant en trapezi, una taula, tretze cadires nobles envoltant l'escena i
un túnel amb escales— fa que el discurs de Friedrich von Schiller versionat per
Sergi Belbel arribi als espectadors amb una polidesa exquisida que, sense
perdre la força de l'original, no se li fa gens estrany.
Sergi Belbel ha
carregat les tintes sobre cadascun d'aquests dos caràcters femenins i els ha
situat, els dos, al límit. Per tant, hi ha una evolució tant en el personatge
de la reina Maria Estuard com en el de la reina Isabel I, una evolució que els
despulla l'ànima a través del discurs i que, metafòricament i literalment, les
allibera a les dues dels vestits reials, però fent que Maria Estuard conservi
la seva bellesa i dignitat fins al vestit de dol i el cadafal, mentre que
Isabel I per la seva elegància i la seva dignitat fins i tot amb la perruca
postissa arrossegada per terra.)
Fina Rius fa el paper de dida de Maria
Estuard, la dona que l'acompanya en el captiveri i que assumeix el paper de
confident. Jordi Banacolocha ocupa el lloc de Amias Paulet, l'honrat carceller
de Maria. Carles Martínez fa de pèrfid baró de Burleigh i Àlex Casanovas de
comte de Leicester. Marc Rius assumeix el paper de Mortimer, en qui recau tota
la càrrega de romanticisme de l'obra. És l'únic personatge que actua a cara
oberta, sense dissimular, sense plecs... XXI. L'obra no fa res més sinó
refermar la capacitat dramàtica de l'actriu Sílvia Bel (Maria Estuard, reina
d'Escòcia) i no redescobreix pas, però sí que situa també en el seu autèntic
potencial, a vegades amagat sota una falsa etiqueta d'humor, la també capacitat
dramàtica de l'actriu Míriam Alamany (Isabel I, reina d'Anglaterra). El seu
duel és una de les posades en escena antològiques que no decebrà cap dels
espectadors.
