Comencem la temporada celebrant que per fi s'hagi pogut tornar a obrir el Teatre Akadèmia, després de més dos anys tancat per problemes logístics. Encara que la reinauguració serà a finals d'octubre ara la sala acull a la nova Companyia La Pell que s'estrena amb una obra amb un text dens i força complicat d'interpretar Llàstima que sigui una puta de John Ford.
Les dimensions i aforament del Teatre de l'Akadèmia permeten una extraordinària proximitat amb el treball dels actors que, des del primer moment, ens conviden a participar d'un drama -amb molt d'amor i molt dolor, i fins el punt de mala llet necessària- d'aquells que no et deixen bé. Vull dir que el seu èxit és aquesta sensació desconcertant amb què al cap de dues hores te'n vas cap a casa, i la impossibilitat de no pensar-hi: tot ha estat ràpid i proper, però amb molt poques concessions. I és que em vaig quedar clavat a la cadira: potser per això la recomano vivament. Assistir a Llàstima que sigui una puta és participar de l'emoció del teatre en estat pur perquè els intèrprets s'hi aboquen en cos i ànima des que s'obren les portes de la sala. I em sembla que l'emoció que traspua cadascun dels personatges comença molt abans del text, i ja és a cadascun dels seus cossos quan els observes per primera vegada, a cada gest o mirada, com si l'emoció de l'obra t'arribés des dels seus porus.
La posada escena opta per la simplicitat, jocs de cortines que serveixen per aprofitar al màxim els dos pisos de l'escenari i una chaise longue poc discreta que entra i surt en diferents escenes. Hi ha la pretensió d'apropar l'obra a la societat actual, de manera que tant l'escenografia com el vestuari són una barreja d'elements moderns i elements que remeten al segle XVII.
Tres moments de l´obra |
Estrada ha afegit que la font essencial que complementa el treball parteix de la tècnica de treball Fitzmaurice Voicework, que explora la dinàmica del cos, la respiració, la veu, la imaginació, el llenguatge i la presència. Malgrat la joventut de la majoria dels actors, la interpretació està força ben aconseguida. La experiència d'alguns a dalt d'un escenari els hi juga a favor. Aquest és el cas de l'Enric Cambray, al que el paper còmic li escau com anell al dit i serveix per trencar un dramatisme que extenua en certs moments.
Cal destacar la música de l'obra, interpretada en directe per tres músics, que ha estat creada per a l'ocasió i s'erigeix com "un personatge més", ja que no acompanya a l'acció, sinó que explica els conflictes i crea l'atmosfera adequada per a cada moment. Hi ha un intent de transmetre la idea de "banda sonora de pel·lícula en directe", el que pot donar lloc a improvisacions musicals causa de la vivesa de l'espectacle. La Companyia La Pell ha començat la casa per la teulada, i han tingut la sort que no els hi ha caigut a sobre. Però han deixat el llistó ben alt pel proper espectacle.
La Companyia La Pell |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada